Segons es reafirma la promesa del Govern de celebrar un referèndum tant si l'Estat el negocia com si no, els ulls miren cap als comuns, espai frontissa del sobiranisme. La seva participació pot acostar el referèndum a ser una eina útil o tot el contrari.

Per a l'espai que lidera Domènech aquest debat no és senzill. D'una banda tenen importants incentius per ser els primers defensors del dret a decidir. De l'altra, és comprensible que fugin de fer seguidisme de plans aliens. L'opinió més repetida entre la gent a la qual he consultat en privat ve a ser alguna cosa com: "Per què hem de rescatar nosaltres el pla fracassat de CDC i ERC?".

De moment, la recepta que han trobat per sortir del pas és demanar com a condició per sumar-s’hi és que el plantejat des del Govern sigui un referèndum "efectiu i reconegut". La fórmula remet clarament al referèndum pactat, és una evidència, encara que ells asseguren que no té per què ser-ho.

Hi ha una contradicció de base en aquestes condicions. Si "efectiu i reconegut" són requisits que se li reclamen al Govern, semblaria obvi que el Govern hauria de ser el subjecte d'aquest "efectiu i reconegut". És a dir, que fos un referèndum on el resultat vinculés al Govern. Però això ja es dóna per descomptat, pel que hem d'entendre que la reclamació és al Govern, però que qui ha de reconèixer el referèndum i per a qui ha de tenir efectes és per a uns tercers no del tot clars, presumiblement de la comunitat internacional.

En aquest cas, l'implícit és que el Govern té una forma de fer el referèndum "no necessàriament acordat" que no obstant això vinculi a tercers agents. Una idea, com a mínim, fantasiosa. Les relacions internacionals no funcionen així, ni entre estats ni de bon tros amb un protoestat que és vist com un element de desestabilització. En realitat les condicions d'"efectiu i reconegut" són un argument circular.

Per sortir d'aquest bucle cal deslligar-lo començant per allò bàsic. La principal qüestió que han de resoldre els comuns és si creuen que un referèndum sense acord pot complir les seves condicions, que en qualsevol cas són legítimes. Si consideren que no, el millor és que s'oblidin ja de la fórmula proposada per Puigdemont i que se centrin en la via que semblen creure més oportuna, la del pacte amb l'Estat. Aquí probablement hagin de fer algun dríbling discursiu respecte al que vénen defensant, però és un problema menor.

Si per contra honestament creuen que és possible fer un referèndum no pactat que compleixi amb els seus requisits, el més lògic és que s'asseguin a la taula i negociïn amb el Govern fins que creguin garantides les seves peticions. Ells mateixos poden explicar com ho farien, i poder de negociació en tenen de sobres. Que un referèndum acabi sent efectiu o no depèn d'un munt de factors, però si creus que pot ser-ho i garanteixes tots els factors humanament controlables, tens bona part del camí fet.

D'aquesta negociació entre actors pot sortir un acord o un desacord sobre com s’ha de fer el referèndum. Si hi ha un acord, hi ha una majoria qualificada recolzant el referèndum i disposada a reconèixer el seu resultat l'endemà, i és molt difícil pensar que no tindria "efectes". Si no surt un acord, possiblement la idea del referèndum mereixi acabar en un calaix uns quants anys, perquè no hi ha una gran majoria parlamentària que la trobi atractiva. Un altre cop serà.