Quan toca, també cal anomenar els encerts de l'administració, encara que siguin molt menys dels que ens caldria esperar per part dels professionals de la cosa pública. Un d'ells, a parer meu, ha estat la reconversió dels mitjans públics —TV3 i Catalunya Ràdio— en el nou 3Cat, una entitat constituïda amb el plantejament que el paradigma d'oient i televident ja no té gaire a veure amb el de fa vint o trenta anys. L'aparició d'internet ha anat reconvertint el panorama de la ràdio i la televisió en una gran plataforma de continguts on les xarxes socials tenen un paper cabdal. Els programes ja no es pensen únicament per un sol format, sinó que es plantegen com a continguts multiplataforma. Per exemple, un sol programa pot ser consumit en format de càpsules breus a través d'Instagram, però també en forma de pòdcast, de vídeo, o en directe a través de la clàssica FM. El plantejament és aquest i això s'adapta a la realitat de cada programa, on n'hi haurà de més transversals i d'altres pensats majoritàriament per penetrar en un sol format.
Sigui com sigui, la idea és bona, necessària, i sobretot, imperativament urgent d'implementar. A Catalunya anem extremadament tard. Hem perdut una generació de nens que, orfes de continguts de qualitat en català, en plena era de YouTube i les plataformes digitals, s'han criat mirant vídeos en bucle i continguts de dubtosa capacitat educativa i evidentment sempre en castellà. La Generalitat és la responsable d'aquesta situació i sí, l'aparició del canal infantil i juvenil SX3 —prèvia al 3Cat— és més que positiva, és clar.
Precisament aquests dies s'ha estrenat al 3Cat una sèrie nova. Això no és Suècia, molt ben interpretada per Aina Clotet —que també n'és codirectora— Marcel Borràs i la resta de repartiment, entre els quals cal destacar la nena que fa el paper de petita Lia —per treure's el barret! La sèrie, una comèdia irònica sobre les contradiccions educatives d'una parella jove amb canalla, retrata magistralment l'esfera eco-esnob de pares progressistes que es muden a Vallvidrera i porten els fills a una escola molt especial, perquè els seus fills ho són molt, d'especials. Una escola segurament privada o concertada—això encara no ho hem descobert, només amb dos capítols— o d'aquelles públiques privilegiades que, a voltes per la seva ubicació, gaudeixen d'una bombolla pròpia que les diferencia de la resta. Una escola on la no implicació dels progenitors en la vida escolar és motiu d'assenyalament per aquells afortunats que tenen temps per fer grups de teràpia de pares, o de dedicar hores a l'AFA. En resum, una sèrie que retrata una escola suposadament idíl·lica i uns pares que aspiren a la perfecció, però que converteixen les seves aspiracions en frustracions amb la velocitat amb la qual s'ensorra un castell de cartes, perquè és clar, efectivament, això no és Suècia.
De fet, la sèrie arriba en un moment més que oportú, després que fa pocs dies es fessin públics els resultats de l'informe PISA que deixen Catalunya a la cua de l'Estat en nivell educatiu. Un informe que, com explica la professora Anna Pascual, no és ni cap sorpresa ni cap alegria. Escolteu-la si us plau i pareu atenció en el que diu sobre el perquè de tot plegat: quatre lleis d'educació en només vint anys, tres consellers diferents en un lustre, massa pantalles i massa pocs llibres. L'eliminació dels deures, les notes i la implantació de les anomenades "competències". Una fe absoluta en mètodes educatius "innovadors" i el menyspreu als mètodes "tradicionals" de fer colzes i memoritzar —sí, hi ha coses que no hi ha altra manera d'aprendre-les que memoritzant-les— i evidentment, també una manca d'inversió en el món educatiu a tots els nivells, humans, materials i conseqüentment també econòmics, que deixen desemparats els alumnes més vulnerables, que lògicament són els que tenen una situació econòmica familiar més desafavorida —no és l'origen, és la classe social, rucs. No es pot dir millor, més clar i català, que el que diu en pocs minuts aquesta professora.
Tot amb tot, el debat està servit. Tenim una Catalunya decadent a molts nivells, també en el món educatiu. Una bretxa social evident, que separa aquelles famílies que poden triar barri i escola, segons les seves possibilitats econòmiques, i aquelles que no tenen més sortida que adaptar-se a la realitat que els ha tocat viure.
Deixant de banda la recurrent idealització de la socialdemocràcia d'un país com Suècia que admiro i que he visitat bastants cops, no cal haver-hi estat per preguntar-se si el govern del país escandinau s'ha dedicat les darreres dècades a invertir més en la cultura del totxo i el turisme en forma de Hard Rock, Jocs d'hivern i Copa Amèrica de vela, que no pas en l'educació dels seus fills. No sigui que tot plegat —el 3Cat i l'SX3 que fan 15 anys tard, l'informe PISA i la desigualtat social que pateix Catalunya— hi tingui molt més a veure que no pas assenyalar "la sostenibilitat, el canvi climàtic i el feminisme" tal com deia fa uns dies Irene Rigau, que és una de les corresponsables directes del desgavell actual.
Si no som Suècia és perquè, entre molts i diversos motius, aquell país del nord d'Europa aspira a alguna cosa més que veure la canalla del seu país servint cafès aigualits al turista de torn. Pot ser que ens ho fem mirar, no?
Sigui com sigui, la idea és bona, necessària, i sobretot, imperativament urgent d'implementar. A Catalunya anem extremadament tard. Hem perdut una generació de nens que, orfes de continguts de qualitat en català, en plena era de YouTube i les plataformes digitals, s'han criat mirant vídeos en bucle i continguts de dubtosa capacitat educativa i evidentment sempre en castellà. La Generalitat és la responsable d'aquesta situació i sí, l'aparició del canal infantil i juvenil SX3 —prèvia al 3Cat— és més que positiva, és clar.
Precisament aquests dies s'ha estrenat al 3Cat una sèrie nova. Això no és Suècia, molt ben interpretada per Aina Clotet —que també n'és codirectora— Marcel Borràs i la resta de repartiment, entre els quals cal destacar la nena que fa el paper de petita Lia —per treure's el barret! La sèrie, una comèdia irònica sobre les contradiccions educatives d'una parella jove amb canalla, retrata magistralment l'esfera eco-esnob de pares progressistes que es muden a Vallvidrera i porten els fills a una escola molt especial, perquè els seus fills ho són molt, d'especials. Una escola segurament privada o concertada—això encara no ho hem descobert, només amb dos capítols— o d'aquelles públiques privilegiades que, a voltes per la seva ubicació, gaudeixen d'una bombolla pròpia que les diferencia de la resta. Una escola on la no implicació dels progenitors en la vida escolar és motiu d'assenyalament per aquells afortunats que tenen temps per fer grups de teràpia de pares, o de dedicar hores a l'AFA. En resum, una sèrie que retrata una escola suposadament idíl·lica i uns pares que aspiren a la perfecció, però que converteixen les seves aspiracions en frustracions amb la velocitat amb la qual s'ensorra un castell de cartes, perquè és clar, efectivament, això no és Suècia.
De fet, la sèrie arriba en un moment més que oportú, després que fa pocs dies es fessin públics els resultats de l'informe PISA que deixen Catalunya a la cua de l'Estat en nivell educatiu. Un informe que, com explica la professora Anna Pascual, no és ni cap sorpresa ni cap alegria. Escolteu-la si us plau i pareu atenció en el que diu sobre el perquè de tot plegat: quatre lleis d'educació en només vint anys, tres consellers diferents en un lustre, massa pantalles i massa pocs llibres. L'eliminació dels deures, les notes i la implantació de les anomenades "competències". Una fe absoluta en mètodes educatius "innovadors" i el menyspreu als mètodes "tradicionals" de fer colzes i memoritzar —sí, hi ha coses que no hi ha altra manera d'aprendre-les que memoritzant-les— i evidentment, també una manca d'inversió en el món educatiu a tots els nivells, humans, materials i conseqüentment també econòmics, que deixen desemparats els alumnes més vulnerables, que lògicament són els que tenen una situació econòmica familiar més desafavorida —no és l'origen, és la classe social, rucs. No es pot dir millor, més clar i català, que el que diu en pocs minuts aquesta professora.
Tot amb tot, el debat està servit. Tenim una Catalunya decadent a molts nivells, també en el món educatiu. Una bretxa social evident, que separa aquelles famílies que poden triar barri i escola, segons les seves possibilitats econòmiques, i aquelles que no tenen més sortida que adaptar-se a la realitat que els ha tocat viure.
Deixant de banda la recurrent idealització de la socialdemocràcia d'un país com Suècia que admiro i que he visitat bastants cops, no cal haver-hi estat per preguntar-se si el govern del país escandinau s'ha dedicat les darreres dècades a invertir més en la cultura del totxo i el turisme en forma de Hard Rock, Jocs d'hivern i Copa Amèrica de vela, que no pas en l'educació dels seus fills. No sigui que tot plegat —el 3Cat i l'SX3 que fan 15 anys tard, l'informe PISA i la desigualtat social que pateix Catalunya— hi tingui molt més a veure que no pas assenyalar "la sostenibilitat, el canvi climàtic i el feminisme" tal com deia fa uns dies Irene Rigau, que és una de les corresponsables directes del desgavell actual.
Si no som Suècia és perquè, entre molts i diversos motius, aquell país del nord d'Europa aspira a alguna cosa més que veure la canalla del seu país servint cafès aigualits al turista de torn. Pot ser que ens ho fem mirar, no?