Parlem sovint de les dificultats de l’independentisme per fer-se fort a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la Catalunya de matriu castellanoparlant, i que em perdoni el lector per parlar en aquests termes, com si les comunitats lingüístiques fossin una cosa tan rígida i segmentable com fa cinquanta anys. Però bé, ja ens entenem, oi? I és natural: a mi em costa d’imaginar l’adveniment d’una República Catalana quan, per exemple, el 21-D, els tres partits independentistes van sumar el 25,8% dels vots a L’Hospitalet, el 23,4% a Cornellà, i el 21,3 a Santa Coloma de Gramenet. I el 30,1% a Nou Barris.

Molt bé, però així com l’independentisme, una part si més no (la branca que no està tan encantada de conèixer-se), es fa aquestes preguntes, i no només ara sinó des de fa anys, pot sorprendre que no se sentin gaires veus, en els partits diguem-ne unionistes o no adscrits, i particularment als progressistes, que es preguntin per què han anat perdent, i d’una manera tan espectacular, el suport del gruix de votants de la Catalunya que sempre donem per descomptada, la del motllo, precisament, catalanoparlant. I voldria ressaltar aquesta qüestió perquè, arribats a aquest punt de l’any de gràcia del 2018, en què ningú no és feliç perquè ningú no té el país que voldria (no, els votants del PP i de Cs tampoc no el tenen), entenc que la crítica i l’autocrítica haurien de tenir un caràcter universal i haurien de practicar-se cada dia en totes les famílies polítiques.

Des de fa uns anys, dos partits progressistes de forta i llarga implantació en el país durant dècades, el PSC i Iniciativa i la seva prolongació en forma ‘comuna’, han perdut centenars de milers de votants que tenien el català com a llengua preferent. No és una afirmació feta a la babalà, sinó derivada del darrer CEO. En concret, només el 7,5% dels votants del partit socialista el 21-D diuen haver après el català “a casa, quan eren petits”, una xifra que l’any 2011 s’enfilava fins el 26%, que tampoc no era per tirar coets, val a dir. Pel que fa als comuns, fa set anys, els catalanoparlants diguem-ne d’origen eren el 38%, i ara només en són el 25%. La foto de Catalunya a partir de la llengua i la tendència de vot dona als partits independentistes els resultats més equilibrats; en particular, els d’ERC: el 56% dels seus votants són catalanoparlants d’arrel, mentre que el 39,5% es van iniciar en l’aventura de la vida primordialment en castellà. No gaire lluny d’un empat, doncs. Així que, al final, resultarà que un partit independentista, que “vol dividir i empetitir”, és el que més s’assembla al conjunt de Catalunya? I que determinats partits que “volen unir” representen només una parcel·la del país? Per als més perspicaços: si en lloc de parlar de llengua materna ho fem de “llengua habitual”, els percentatges no ofereixen gaires canvis (PSC: català, 9,9%).

És freqüent escoltar crítiques, des dels sectors progressistes refractaris a l’estat propi, relatives a l’alienació dels votants independentistes, hipotèticament embaucats per líders messiànics en una causa irracional i convertits en ramat. Bé, no està de més recordar que molts d’aquests votants són aquests catalanoparlants de tota la vida que fins fa quatre dies votaven PSC o IC-V. Deu ser gent intel·lectualment respectable, oi? ¿O és que ara resultarà que a Catalunya hi ha uns quants centenars de milers de votants que eren sensats, progressistes, lliurepensadors i integradors justament fins l’any 2011, mentre votaven socialista o ‘esquerra de debò’, i tot seguit, van esdevenir de cop eixelebrats, reaccionaris, adotzenats i,  que no me n’oblidi, supremacistes quan van decidir passar a votar una altra opció?

Mireu, amics, cap família política ha fet darrerament les coses com per sentir-se molt orgullosa. Totes tenen alguna o altra fuita d’aigua o arrosseguen algun dèficit o estratègia fallida. I potser és hora que tots, uns i altres, fem una reflexió honesta, amb el cor a la mà, amb respecte per totes les posicions, sobre els nostres encerts i les nostres misèries, i sobre la inesgotable capacitat humana de projectar en la crítica ferotge als altres els nostres mateixos fantasmes. Serem capaços de fer-ho? Ara mateix, no ho crec pas. Però la nostra obligació és intentar-ho.