El llenguatge també és una manera de fixar relat. El cas de les peces de Sixena -retirades aquest dilluns del Museu de Lleida entre protestes de manifestants-, n'és un exemple il·lustratiu. Que la Guàrdia Civil intervingués de matinada per executar la resolució judicial -per cert, que encara no és ferma- ha generat una allau de definicions, d'espoli fins a saqueig, totes altisonants. És cert que sumar nocturnitat i agents policials dibuixa una estampa d'usurpació, denunciada per l'independentisme, que conjuga malament amb el que hauria de ser la gestió del patrimoni. Sixena s'ha convertit en una carpeta de campanya, perquè torna a enfrontar el bloc sobiranista i el del 155. Ja se sap que la campanya amplifica polèmiques. I, de la de les peces d'art sacre, el PSC en surt especialment damnificat.    
 
Els socialistes catalans se senten incòmodes quan se'ls assenyala com a còmplices de la intervenció de l'autonomia i la destitució del Govern, primer empresonat i després alliberat parcialment, també exiliat a Brussel·les. El primer debat de la campanya ja va evidenciar el malestar de Miquel Iceta quan és acusat per l'independentisme de ser soci de PP i Ciutadans, i el neguit del PSC s'ha reproduït aquest dilluns a Lleida, on ostenta l'alcaldia gràcies al suport de forces unionistes. Sixena ha evidenciat totes les contradiccions dels socialistes, obligats a defensar els bens del Museu de Lleida d'un 155 dels quals en són col·laboradors necessaris. La intervenció de l'autogovern ha tingut conseqüències i també les està pagant el PSC.

Àngel Ros fa dies que intenta fer equilibris, funambulisme que no ha passat desapercebut ara que l'Aragó s'ha fet amb el conjunt museístic. L'alcalde, que s'ha escarrassat a recordar que ha sigut un corcó per al ministre de Cultura per evitar el trasllat de les peces, ha lamentat que el 155 s'apliqui "pel que no ha de servir". Necessitat d'un missatge compromès amb la ciutat, Ros fins i tot ha contradit Iceta, insistent a l'hora de desvincular una cosa de l'altra. La realitat, però, desmenteix el PSC, que ha volgut projectar-se com la cara amable del 155 blanquejant-ne les conseqüències. Per molt que Iceta ara ho considera un "error", les obres ja descansen a Sixena de la mateixa manera que consellers i dirigents civils del sobiranisme dormen a la presó. La Moncloa, amb el suport de les forces constitucionalistes, no ha intercedit per evitar cap de les dues situacions.      

El PSC va abraçar la suspensió de l'autogovern per construir una tercera via d'ordre que rebés l'aval de l'establishment hispanocèntric. Ho ha aconseguit parcialment. Les patronals empresarials mostren complicitat quan Iceta promet lleialtat (i exigència) a Mariano Rajoy. Sí, és així. Però contribuir a obrir la porta de la Generalitat a qui sempre ha volgut recentralitzar competències -només cal recordar l'escapçada de l'Estatut a partir del recurs del PP o la llei Montoro, denostada per tants ajuntaments- també facilita que l'adversari arribi fins a la cuina per fer i desfer. El 155 ja passa factura als socialistes.