Sembla que el Govern de la Generalitat s’està plantejant que el 2027 sigui l’Any Tarradellas. I és que serà el cinquantenari del retorn de la Generalitat exiliada. Un fet extraordinari que va produir-se a repel de la primera majoria democràtica espanyola (encapçalada per l’”aperturisme” d’origen franquista), davant de l’exigència de la primera majoria democràtica catalana (encapçalada pel socialistes catalans i els altres partits d’esquerra catalanista). Sobre aquest fet, s’han dit tota mena de coses, en funció d’interessos de signe divers, fins a predominar, en alguns ambients, autèntiques falsedats. Serà aquesta una bona oportunitat per refrescar la memòria i aclarir com van anar realment les coses, enllà de les cortines de fum que s’hi interposen.   

Les esquerres, el catalanisme de progrés, partia de posicions “rupturistes”, les de l’Assemblea de Catalunya, mentre que el catalanisme conservador, sense desmentir públicament les posicions convingudes de l’Assemblea, assajava pactes sota mà amb els “aperturistes” del règim. Ho sabíem. Era un secret clamorós. Jordi Amat, a la biografia de Ramon Trias Fargas (Els laberints de la llibertat, La Magrana, 2009), hi exhuma unes notes d’aquest, escrites per a les reunions que el catalanisme conservador sostenia d’amagatotis amb Adolfo Suárez: “...que la Mancomunitat que la comissió de règim especial proposa posar en marxa de seguida porti el nom de Consell General de Catalunya amb funcions no només tècniques, sinó polítiques, i sigui presidida per un home designat pel Govern que, a més de tenir la confiança de l'oposició, sigui un signe extern de canvi”. I afegia alguns consells per a la liquidació amable de la Generalitat exiliada. Si el juny de 1977, a Catalunya, les eleccions les hagués guanyades el catalanisme conservador, aquests pactes haurien emergit i, amb ells, la instauració de l’esmentat “Règim especial”, mentre s’hauria encaminat la Generalitat, amb el seu legítim i incòmode President, cap a les golfes de la història. 

Va ser la victòria socialista i del conjunt de les esquerres, el 15 de juny de 1977, allò que va obligar al canvi de posició del govern Suárez. El seu alter ego per a les coses de Catalunya, Salvador Sánchez-Terán, ho explica ben clar al seu llibre De Franco a la Generalitat (Planeta, 1988): “En aquest moment i davant l'alternativa Reventós o Tarradellas, és quan a la presidència del Govern comencen a considerar-se amb serietat les possibilitats de retorn de l'exiliat president”. L’inesperat resultat electoral a Catalunya, els havia situat davant d’una disjuntiva endimoniada: insistir en el seu projecte de “Règim especial”, que ara hauria de presidir el guanyador de les eleccions (i havia resultat ser Reventós!), o bé plegar-se al retorn de la Generalitat exiliada que Reventós havia vingut  a exigir-los. 

En efecte, l’endemà de les eleccions, amb els resultats sota el braç, Reventós s’havia plantat a Madrid i s’havia entrevistat amb el rei i amb Suárez, exigint-los el retorn de la Generalitat. Els pactes ocults amb el catalanisme conservador havien quedat fora de joc. I Suárez no va tenir més remei  que oblidar-se del seu “Règim especial” i aventurar-se a reconèixer una institució republicana supervivent: la Generalitat de Catalunya, foragitada per la força de les armes l’any 1939. 

Pierre Vilar afirmaria amb admiració: “L’any 1977 verifica i corona un procés de llarga durada que justifica l’expressió ‘història de Catalunya’”. En altres paraules, és un moment que simbolitza la continuïtat nacional de Catalunya, per sobre dels embats més durs de la història. Raimon Obiols, que hi va tenir un paper important entre bambolines, al seu llibre de memòries (El mínim que es pot dir, La Magrana, 2013), n’ha parlat com “un dels moments més lluminosos de la Catalunya contemporània”: el moment en què el president de la Generalitat exiliada, successor legítim del president Companys afusellat pel franquisme, després de tantes morts, exilis, presons i persecucions, retorna on li pertoca: al Palau de la Generalitat de Catalunya. 

Suárez va cedir, però va cobrar-s’ho. Va negar-se en rodó, amb totes les complicitats catalanes imaginables, a què el “govern d’unitat” convingut disposés d’una Conselleria en Cap exercida per Joan Reventós, com corresponia, en bona llei, al líder de la força guanyadora de les eleccions a Catalunya. Era el preu a pagar pel retorn de la Generalitat. I Reventós no va vacil·lar. El compromís adquirit amb el poble de Catalunya i la lleialtat amb la institució de la Generalitat anaven per sobre del seu interès personal i fins i tot de l’interès polític de la candidatura guanyadora. Cap dubte. Quina raresa, vist des d’avui, després de tot el que ha plogut. Amb això, Suárez i els seus aliats catalans aconseguirien diluir el resultat electoral de 1977, mentre que el dineral que hi abocaria la patronal del Foment ferien la resta per aconseguir girar la truita el 1980. 

La figura de Joan Reventós, en qualsevol cas, adquiria el rang excepcional d’allò que se’n diu “pares (i mares) de la pàtria”. Ja li corresponia pel paper cabdal que havia jugat en l’assoliment de la unitat de la resistència democràtica i nacional de Catalunya contra el franquisme. S’hi afegia, ara, la seva coherència i generositat polítiques, que l’havien dut a aconseguir el retorn de la Generalitat exiliada, al preu de renunciar a allò que li pertocava. Pasqual Maragall ho va dir així: “Hauria pogut ser el que hagués volgut ser en aquell moment. Però ell va ser el que havia proposat en el míting final, que si ell guanyava tornaria el president Tarradellas” (Acte de concessió pòstuma de la Medalla d’Or de la Generalitat a Joan Reventós, 2004).

A la vista de tot plegat, resulten especialment feridores algunes versions que s’han fet córrer, com la d’un vell amic, exponent de primera hora del pujolisme, que no fa gaire, en un documental televisat, afirmava, sense pestanyejar, que el retorn de la Generalitat havia sigut “una operació d’Estat contra el nacionalisme català”. Un grinyol tan estrident només pot tenir una explicació: la frustració que va viure aquell segment polític perquè les urnes, el 1977, van engegar a rodar l’escreix d’expectatives que havia covat. L’”operació d’Estat” va ser-hi, però passava pel “Règim especial” que havien emparaulat amb Suárez, no pel retorn de la Generalitat. I, si alguna “operació d’Estat” va aconseguir el seu objectiu, va ser la que, tot seguit, concertada entre les dretes d’allà i d’aquí, va maldar per diluir els resultats electorals de 1977 i va fer de tot i més per obtenir els de 1980. Esperem que el cinquantenari d’aquell restabliment serveixi per retornar també cada cosa al seu lloc.