El 23 de juliol de 1923 també devia ser un dia prou calorós. La sèrie històrica apunta que aquell any la mitjana de juliol va ser de 23,6 graus, de les més elevades d’inici de segle encara que poca cosa comparada amb els 26,7 de rècord que vam viure el 2022 i que ara tot apunta que acabarem superant. Tanmateix, el què no tenien aquell dia eren unes eleccions, cosa que no vol dir que la vida política del país no fos agitadíssima.

Els catalans d’aquells dies no ho sabien, però vivien la fi d’una època. Faltaven menys de dos mesos pel cop d’estat que duria el dictador anticatalà Primo de Rivera al cim del poder espanyol i que dissoldria el primer embrió d’autogovern que Catalunya havia tingut després de 1714: la Mancomunitat.

Els darrers anys després de la bonança econòmica gràcies a la neutralitat durant la gran guerra, havien estat certament molt complicats. El primer intent d’Estatut d’Autonomia, el gran projecte de la Lliga, havia fracassat en el mateix moment (1919) que mitja Europa aconseguia la seva independència. Per altra banda, aquell mateix any, després del gran èxit de la vaga de la Canadenca, que va aconseguir que s’instauressin les jornades laborals de 8 hores, la violència social havia augmentat exponencialment. L’assassinat per part dels pistolers de la patronal de Francesc Layret i de Salvador Seguí, el noi del sucre, n’eren el paradigma, però no l'única mostra. Davant de tot plegat la Lliga, encapçalada per Cambó arran de la mort de Prat de la Riba uns anys abans, havia pres partit per allò que en deien l’ordre, i havia entrat a formar part en un parell d’ocasions de governs espanyols amb la voluntat d’intervenir des de dins en la governació d’Espanya per tal que aquesta afavorís més Catalunya i el seu tarannà industrial.

És en aquest sentit que resulta interessant llegir què en deia de tot plegat el diari La Veu de Catalunya d’aquell dia de fa cent anys. Aquell 23 de juliol de 1923, el diari catalanista informava abastament sobre una conferència que havia dut a terme el dirigent de la Lliga i exministre de finances Joan Ventosa. Ventosa, com Cambó i alguns altres, van anar fent una evolució que finalment els duria al cantó fosc per salvar la pell, però aquell moment encara era molt llunyà. Ventosa, diputat a Madrid per Santa Coloma de Farners, es mostrava profundament decebut amb els resultats de la seva estratègia d’intervenció en la política espanyola i deia “hem de reconèixer que els nostres esforços per a realitzar-lo [el programa anomenat de l’Espanya gran] han fracassat (...) Hem de confessar que els nostres esforços, els nostres sacrificis no han estat ni reconeguts ni agraïts malgrat haver col·laborat en tres governs en la defensa d’interessos que no eren sols de Catalunya sinó de tot Espanya”.

És a dir, que la participació ministerial havia estat inútil per assolir els objectius polítics d’un catalanisme que en lloc de la via sobiranista havia optat per la via d’intervenció en la política espanyola. Però encara hi ha més, perquè el propi Ventosa (com Cambó) va poder experimentar en carn pròpia aquella vella tradició de catalanofòbia que emana dels poders mesetaris: “Jo he vist que, quan s'ha plantejat un problema, que afectés d'una manera especial a Catalunya, aquesta hostilitat. Aquests recels i aquestes desconfiances han augmentat. I alguna vegada en plantejar-se un problema econòmic, s'arribaven a alegrar del perjudici que sofria Catalunya, i quan es tractava del terrorisme, que durant molt de temps ha estat un problema de vida o mort per al nostre poble, entre aquella gent no trobava sinó una completa distracció o bé els trobava disposats a corejar una broma en contra de la Lliga Regionalista”.

És a dir, que el diputat regionalista Ventosa no només sentia haver fracassat en la intervenció política ministerial, sinó que a més havia vist com els polítics espanyols se’n reien o se n’alegraven dels problemes que vivia Catalunya. Com reblava ell mateix unes línies més endavant d’avui fa un segle: “generalment hi ha un desacord absolut entre el que es discuteix al Parlament [espanyol] i l'esperit de la nostra terra”.

Així doncs, es podria ben bé dir que la disciplència espanyola envers les demandes de Catalunya no han canviat el més mínim en cent anys. El peix al cove avant la lettre que practicaven els lligaires ja havia fracassat el 1923. Així s’ha d’entendre també l’aposta de Francesc Macià per la via independentista, que desembocaria primer en els fets de Prats de Molló i després en la proclamació de la república catalana dins la confederació ibèrica del 14 d’Abril del 1931.

I és que Espanya ha canviat molt poc pel que fa a Catalunya. Un altre document interessant és què en deia de nosaltres per aquelles dates la premsa espanyola. Un estudi d’en Jaume Medina sobre el diari ABC ens permet fer-hi una aproximació. Uns mesos abans, el 29 de desembre de 1922, el diari ultranacionalista espanyol publicava un article titulat ‘Las violencias catalanistes contra la unidad nacional’ i on, indignats per la presència del català a l’escola, afirmaven coses tan moderades com “El Estado está en la obligación y en la urgencia de poner coto a los avances separatistes y a las audacias del nacionalismo en Cataluña que van tomando proporciones desbordadas y que constituyen ya una amenaza seria para la gran Patria española”.

A més l’article de l’ABC acabava amb una proposta de les que demostren que el castellà mai ha estat lengua de imposición sinó de encuentro, que deia el monarca hereu de Franco: “promulgar una ley estableciendo que perderían la nacionalidad española los que no supiesen hablar español a su mayoría de edad”. Patapam! Si depenia de l’ABC, la solució era trobada contra l’adoctrinament escolar catalanista de 1923, qui no parlés en castellà, no tindria drets. Per una qüestió cronològica no tenien la capacitat d’insinuar que els catalanistes de l’època eren nazis, però ben segur que haurien aplaudit la comparació. En un nou article, del 9 d’abril de 1923, un altre article titulat amablement ‘El idioma como lazo de unión de los pueblos’ ja alertava del perill que “seran necesarios los servicios de un intérprete para visitar Barcelona, si es que, des de ahora hasta entonces, los escolares que allí se educan, aislándolos del resto de España mediante la supresión de nuestro lenguaje -para así imbuirles de patrañas y falsedades como sementera de odios separatistas- no han roto la unidad nacional proclamando la independencia de la región catalana”.
 
"Patrañas, falsedades, odio separatista"... la veritat és que sona tan familiar que sembla que ho hàgim llegit al diari d’avui mateix. La teoria de l’adoctrinament escolar pel fet d’ensenyar en català ve de molt lluny, i no l’han abandonada mai. Aquesta setmana la sentència del TSJC n’ha estat l’avís definitiu. Governi qui governi a l’estat espanyol s’acosta una sentència que deixarà tocada de mort la immersió lingüística que tant d’odi ja generava a les pàgines de fa cent anys i que avui combaten en nom del cosmopolitisme monolingüe i nacionalment castellanes entitats i poders de dubtós finançament. Franco i Primo de Rivera van deixar la feina a mitges, i ara la volen acabar.

El projecte de genocidi cultural i lingüístic de Catalunya ve de lluny i no està lligat a unes sigles, sinó a una visió d’Espanya que no desapareixerà mai i que com a mínim governarà la meitat dels nostres anys de vida. Per altra banda, el projecte d’intervenció ministerial directa (o indirecta) ha demostrat ser un fracàs permanent. La clau de per què la insinuava el diputat Ventosa: la catalanofòbia. Aquell sentiment tan innoble i estès que fa que cada cop que se’ns nega un dret als catalans o se’ns insulta, el polític espanyol de torn guanyi vots i reconeixement social, encara l'any 2023.
 
​Passi el que passi avui, és bo mirar enrere per tenir clar que el deure de tot català és treballar per separar-se d’un estat que l’espolia, el reprimeix i en persegueix la llengua mani qui mani. També de denunciar-ho i combatre-ho, i si cal i es pot, bloquejar les seves institucions i que la nostra presència involguda els sigui el més fatigosa possible. Perquè hi hagi un dia en què cap llei espanyola afecti la vida dels catalans ni cap article de l’ABC ni cap sentència judicial signifiqui una amenaça per a la nostra llengua, les nostres escoles i el nostre país.