Escàndols. Fa massa temps que el Barça és notícia a la premsa internacional per informacions desagradables que embruten el sentit i la divisa de l’entitat, el “més que un club”. I és preocupant que el president actual, el senyor Bartomeu, no sigui conscient de la deriva que ha pres el club en els darrers mesos, ensopegant una vegada i una altra, ja sigui en l’àmbit esportiu, ja sigui en l’institucional, ja sigui en el social, sense tenir la més mínima intenció, encara que fos en nom del Barça, de convocar eleccions per ratificar-se democràticament en el càrrec o bé per donar pas a una altra manera de fer les coses.

La relació entre el Barça i l’escàndol per concedir, amb més ombres que llums, l’organització d’un campionat del món de futbol a Qatar ja és a les pàgines dels principals mitjans esportius del planeta (no pas, curiosament, a la premsa esportiva catalana escrita en castellà). El càstig de la FIFA per la qüestió dels jugadors menors d’edat va sacsejar el model de Masia que tant ha prestigiat el bon nom del futbol base blaugrana. I la manca de transparència en el contracte de Neymar ha provocat la dimissió d’un president i la possible imputació d’un altre. Poca broma: Rosell, un comercial de l’esport que feu de president del Barça de mitjan 2010 a principis del 2014, trepitjarà l’Audiència Nacional el 22 de juliol i pot ser acusat d’un presumpte cas de delicte fiscal.

No m’estendré més en els reiterats episodis de provincianisme i ridícul a la qual ha estat sotmesa la institució en els darrers temps. Un càstig per al club i una humiliació per a un president, Rosell, que va basar el seu mandat en calumniar i denunciar tota la gestió anterior del president Laporta, l’econòmica, la social i l’esportiva, i que crec que fins i tot ell avui ja és conscient que passarà a la història com un trist record del barcelonisme. Un dels pitjors presidents del Barça haurà estat el més votat de la història, curiós diagnòstic social el del barcelonisme. I en quan al president Bartomeu, que sense haver estat escollit socialment acabarà el mandat estatutari el 2016 –o almenys aquest és el seu objectiu-, encara és hora demostri que sense que res hagi canviat tot és diferent. El problema és que no li cal cap esforç de grandesa davant l’apatia generalitzada que s’ha instal·lat a la parròquia blaugrana, més desenganyada i decebuda que emprenyada. Bartomeu manarà mentre el soci continuï anestesiat, el qual, a diferència del despert i actiu soci tuitaire, viu el barcelonisme que li explica la premsa esportiva tradicional de paper, tan oficialista com oportunista.

El soci del Barça va confiar majoritàriament en Rosell l’estiu del 2010 i l’home que no els havia de fallar els ha fallat. Va deixar un club que havia arribat a tocar el cel de l’olimp futbolístic a una entitat sota l’ombra de la sospita permanent, retornada al victimisme en forma de mà negres. Rosell va marxar deixant el club socialment fracturat, esportivament derrotat i judicialment imputat. Va plegar la persona, però no el projecte, i ens va deixar Bartomeu. Però ben aviat arribarà el Gamper i gaudirem de Rakitic i dels nous fitxatges. I qui dia passa, any empeny.