Tot projecte que es pretengui majoritari serà plural o no serà. De poc servirà jugar a donar-se la raó entre aquells que ja pensen igual. A no ser, clar està, que l'objectiu sigui bunqueritzar-se perquè la prioritat passi per resistir des de la trinxera i no per aglutinar la major legitimitat possible. Comprendre des de la diferència els arguments de l'altre, l'empatia, acaba sent més efectiu per teixir complicitats i saber enfortir, enriquir o potser fins i tot modificar les pròpies conviccions.

La premissa és aplicable tant de portes endins a Catalunya com a l'aliança entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. En aquests moments en què el preacord de govern de coalició necessita trobar una aritmètica perquè sigui viable, la taula de diàleg no és que sigui una condició per a una investidura, sinó una condició democràtica per a qualsevol que pretengui resoldre un conflicte polític. El pacte del PSOE amb Podem és fruit de la debilitat de dos partits que han vist com el 10-N els castigava en major o menor mesura electoralment. Però també és una oportunitat per a l'històric deute de reconeixement de la plurinacionalitat d'Espanya. Si totes les parts que necessiten participar d'aquesta geometria no entenen això, l'entesa estarà condemnada al fracàs. 

Sense un govern progressista i un diàleg amb les institucions catalanes, no serà possible una canalització política del conflicte. És un binomi indissociable que hauria de ser entès tant pels protagonistes del preacord de govern a Espanya com dels partits independentistes. Si falla una d'aquestes potes, no hi haurà sortida viable. És evident que el PSOE i Podem no poden pretendre que ERC o JxCat facilitin una investidura només amb l'argument que l'alternativa és unes terceres eleccions amb ascens de Vox o bé una gran coalició dels socialistes amb el PP.

Precisament, per frenar l'extrema dreta toca corregir la falta de pedagogia que hi ha hagut per part de l'esquerra espanyola a l'hora d'assumir que Espanya és diversa i que se l'ha de reconèixer tal i com és. Negar-ho o no defensar-ho obertament no només suposa negar el propi ADN d'aquest Estat, sinó que només dona peu als discursos unitaristes que pretenen distorsionar la realitat i fomentar el pensament únic com a millor garant contra la dissidència. Amb dirigents empresonats, una judicialització que ha anat in crescendo i un líder del PSOE que, com han reconegut Podem i els comuns, en campanya ha entrat en la subhasta de la mà dura contra l'independentisme, seria surrealista que no s'assumís que la taula de diàleg és una urgència. 

Com surrealista seria que, si es genera aquest clima d'interlocució, l'independentisme no l'entomi. I és que, per molt que hi hagi un sector a qui li cogui, l'entesa del PSOE amb Podem és la millor combinació de les possibles si es fa un exercici realista de quina és la correlació de forces a l'estat espanyol. No s'hauria tampoc de menystenir la possibilitat que hi hagi un vicepresident que reconeix l'existència de "presos polítics", que els ha visitat a Lledoners i que ha defensat al seu programa electoral la celebració d'un referèndum. Els partits independentistes han fet bandera durant la campanya de l'amnistia i del referèndum i necessiten avançar en la generació d'escenaris que els facin possibles. 

Un govern del PSOE i Podem ha de ser entès com una oportunitat i, al mateix temps, com una prova de foc. Perquè si una aliança d'aquestes característiques no és capaç d'afrontar amb valentia el conflicte polític amb Catalunya, el que pot passar, precisament, és que aquells que encara confien en un nou encaix a Espanya acabin perdent del tot l'esperança i acabin desempatant dos blocs ara per ara enquistats.