Bucle. Hàmster. Monotema. Problema de convivència. El caprici de Mas. La bogeria de Torra. Puigdemont el fugado rebelde. L'independentisme és el Brexit. Golpistas.

En lloc de parlar tant d'eixamplar la base i crear plans esotèrics per a "ser més", potser hauríem de parlar més de la nostra pròpia història per entendre perquè la independència és una necessitat si no volem que les properes generacions segueixin carregant amb el pes i agressivitat de l'Estat.

Hauríem de recordar més sovint que ja el 1591, Joan de Granollacs, diputat del braç militar de la Generalitat de Catalunya va haver de fugir a l'exili després d'enfrontar-se amb Felip II i tancar-se al Palau de la Generalitat durant 11 mesos per defensar les lleis i les constitucions catalanes. Cinquanta anys abans de la guerra de separació de 1640! Va ser ell el primer exiliat català per motius polítics? Hi va haver algú abans que ell? Per què no els recordem?

Guerra de separació (o dels segadors), per cert, provocada pels abusos de l'exèrcit espanyol en terra catalana i pels continuats trencaments de la legalitat catalana per part de Felip IV i el Conde Duque de Olivares. Que la generació de Pau Claris estigués indignada perquè l'audiència reial sempre decidia a favor del monarca en els conflictes sobre les lleis catalanes, hauria de fer dringar alguna campaneta. Justícia polititzada a favor de l'estat i contra Catalunya? Em sona! I quants es van exiliar quan acabà la guerra? Quants catalans marxaren a Viena el 1714 després de la derrota?

I naturalment, també podríem parlar de tots els represaliats que es van quedar a Catalunya. Val la pena llegir 25 presos polítics catalans del 1714 publicat per l'editorial Dalmau per conèixer la història sovint silenciada del nostre país.

En aquest sentit hauríem de ser conscients també que tenir presos polítics catalans no és pas l'excepció, sinó la norma històrica. Hi ha gaires generacions de catalans que no hagin vist els seus líders passar per la presó o l'exili per defensar les llibertats i la sobirania del país?

Sovint també hi ha molta gent que es pensa que l'independentisme és un caprici de quatre bojos. Però, ho és? Que no va declarar Pau Claris, President de la Generalitat, la primera República catalana el 1640? Que no ho va fer precisament perquè el rei estava violentant les constitucions catalanes contínuament?! Visitant Portugal la setmana passada, tothom tenia clar que si la seva independència el 1640 va ser efectiva, va ser perquè la corona hispànica havia dirigit els esforços contra Catalunya, fins i tot reconeixen els seus llibres d'història. En som conscients els catalans?

I en tot cas, qui va ser el primer independentista? Segurament això no ho sabrem mai però ahir mateix em va caure a les mans gràcies a l'historiador Henry Eittinghausen, un llibre de 1557 d'un tal Cristòfol Despuig de Tortosa, en què ja parlava de la nació catalana i es queixava que es menyspreava la llengua i es publicaven mentides sobre Catalunya amb l'autorització reial. Un bon amic em deia fa uns dies que estudiant els discursos dels polítics catalans del segle XIX, un diria que eren profundament independentistes, però que simplement no s'atrevien a escriure-ho (o pensar-hi).

En resum, que tot aquell que digui que per trencar el bucle cal tornar a l'autonomisme, o bé no coneix la història d'aquest país, o bé menteix deliberadament.

Catalunya no va començar el 1931 amb la proclamació de la segona república espanyola, i mirant el passat i el nostre present queda clar que només hi ha dues maneres de trencar el bucle que fa segles que dura: o bé via la definitiva provincialització de Catalunya, o bé via la independència. Jo sé quina és la meva.