Quan abans de l’esclat de la crisi econòmica es parlava de desafecció envers la política, la classe política va reaccionar mirant cap als ciutadans i els possibles factors de l’abstenció electoral (aleshores en augment) i d’un cert increment dels vots en blanc. Però l’stablishment polític va continuar sense canvis visibles i tampoc no es van explorar noves vies de participació. Semblava que tot era un problema de la “gent”.

Just després van començar a sorgir iniciatives que han acabat tenint un gran abast. D’una banda, les consultes per la independència, una iniciativa que va començar per la dèria de dues persones, dues, concretes, que van saber engrescar altres persones i finalment entitats i partits polítics amb una idea que pocs anys abans s’hagués considerat una “fricada”. D’altra banda, ja en plena crisi econòmica va sorgir el moviment 15M, que volia cridar l’atenció sobre les xacres del nostres sistema polític. Aquell moviment cridaner que va passar per alguns moments també “friquis”, ha esdevingut un magma silenciós que omple barris i pobles d’assemblees amb persones que creuen que es poden construir alternatives socials i, sobretot, que cal combatre l’stablishment polític. Es pot dir que des d’aquella diagnosi mediàtica sobre la desafecció política, no han parat de passar coses que han demostrat just el contrari del que es deia. La desafecció no era, doncs, amb la política tout court, sinó amb la manera de fer política en el nostre sistema actual. La simplificació habitual de les coses ha fet que aquesta desafecció hagi esdevingut una mena de ràbia col·lectiva contra els polítics.

La personalització de la política ha anat arraconant les referències ideològiques del discurs polítics des que hi ha televisió i la imatge personal (les aparences i la capacitat de seducció a partir de l’aparença) ha anat centrat l’estratègia dels responsables de les campanyes electorals. I vet aquí que des del carrer s’està recuperant la ideologia (de vegades sense matisos, és cert). La reacció dels líders polítics, en el cas espanyol, ha consistit en actuar a la defensiva. I a cada envit plantejat des del carrer, la posició ha estat cada vegada més la de parapetar-se per resistir. Primer cridant a les “majories silencioses” com les veritables garants de la legitimitat democràtica contra qualsevol canvi que pogués alterar les coordenades preestablertes pels poders dominants. I ja sabem que els moviments, fins i tot els més amplis, mobilitzen com a molt minories simbòlicament poderoses; i que la majoria queda a l’espera de veure-les venir i a mercè dels canvis d’opinió que el pèndol del temps propicia. Per això els resultats electorals no acostumen a mostrar mai del tot els envits de la mobilització.

Després es va recórrer a les lleis, adduint que no es podien ocupar les places ni impedir que els parlamentaris entrin a la cambra de representació. La qual cosa és certa. Però denota una nova feblesa en la mesura que la legitimitat essencial dels representants del poble és qüestionada una vegada i una altra. No tinc clar que això sigui positiu, en la mesura que la crítica al sistema acaba també adoptant un discurs immediatesa, d’una violència simbòlica que pot acabar minvant la pròpia capacitat de canvi del sistema perquè tot s’acaba reduint a la guerra dels “febles” contra els “poderosos”.

Tanmateix, els casos de corrupció apareguts en manada han donat una estocada final al vincle entre els ciutadans i els que detenten el poder (suposadament) en representació seva que la democràcia legitimava. No només per la quantitat, sinó pel fet que, unit a una actitud a la defensiva, està mostrant una classe política incapaç d’aportar solucions i canvis quan la societat més en demana, i quan la societat més pateix les conseqüències d’un sistema que ha propiciat l’espoli econòmic sistemàtic per part de les estructures empresarials, bancàries i polítiques.

L’aprovació a tràmit de la ILP contra els desnonaments potser és només un gest a la desesperada per aturar aquesta crisi de confiança sense precedents envers els representants polítics. Veurem si esdevé més que un gest, i es comencen a prendre mesures que tinguin impacte en la solució dels problemes més urgents que pateix la societat. Però tot fa pensar que estem davant d’un escenari de tensió que no trobarà fàcilment la seva catarsi. Sense reformes estructurals que vagin a favor del benestar i la dignitat dels ciutadans, i sense reformes de calat en el sistema polític que contribueixin a una nova ètica política d’arrel, els interessos que s’han anat apoderant del sistema polític i financer continuaran actuant per dominar les decisions legislatives, o perquè no tingui efecte quan no els convé. Calen reformes en el sistema i cal que siguin immediates.