Periòdicament, dins de l'independentisme sorgeix el debat de quin model lingüístic i cultural ha d'adoptar la futura república catalana. De si el català ha de ser l'única llengua oficial, o si també pot ser-ho el castellà. I no només això. La discussió connecta amb altres camps, com per exemple el literari. És literatura catalana el que fan Eduardo Mendoza o Carlos Ruiz Zafón? Si entenem el castellà i tot el que l'envolta com un patrimoni propi, la resposta seria afirmativa. 

L'últim element que ha generat tot aquest debat és el manifest presentat pel grup Koiné amb el títol "Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent". Un dels seus punts, a tall de conclusió, aposta per "articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d'assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social". És un objectiu lloable, però en els paràgrafs anteriors, quan es refereix al bilingüisme, el descriu com una eina de dominació política més que com un element de riquesa cultural. I aquí convindria un reenfocament. 

És impossible negar que el castellà i diversos elements de la seva cultura formen part del nostre imaginari col·lectiu. Des de la música fins als costums, passant per la poesia o les frases fetes. S'ha de treballar per una república en què el català estigui perfectament normalitzat, i tingui la protecció i la projecció internacional que es mereix. Però construir un país obviant la complexitat de la seva cultura i del seu patrimoni lingüístic és un error estratègic. Tant a l'hora de fer-lo com quan estigui en marxa.