Que els partits d’àmbit espanyol no acostumen a complir els acords amb els partits catalans no és una novetat. Cap català amb un mínim coneixement de la història recent no es pot sorprendre. D’aquí tots els esforços per falcar els acords amb documents estudiats al detall, amb l’exigència de verificadors o els intents de “cobrar per avançat”. Res de tot això no sembla que pugui impedir que els socialistes incompleixin el primer dels seus compromisos amb els partits catalans.

Dimarts la UE ha de tornar a tractar la plena oficialitat del català. Les cancelleries europees destaquen l’escàs interès manifestat pels representats espanyols i la poca substància de la documentació aportada per aconseguir l’aprovació d’una iniciativa que requereix una unanimitat que avui sembla improbable. Més enllà del cop d’efecte de presentar la sol·licitud a l’inici de les negociacions amb l’independentisme, no s’ha fet un treball seriós per convèncer els membres més escèptics de la Unió.

Des de Catalunya l’esforç ha estat important. El departament d’Exteriors que comanda Meritxell Serret s’ha reunit amb ambaixadors i cònsols, ha viatjat a diversos països i fins i tot ha fet una campanya publicitària arreu del continent. La societat civil, per la seva banda, ha fet una campanya molt intensa liderada per la Plataforma per la Llengua, amb el suport de personalitats catalanes de tots els àmbits. Els arguments són d’una solidesa contundent, tant demogràfics com culturals i de drets fonamentals. Però, malauradament, com bé saben en el moviment independentista, tenir raó mai no és suficient.

Vist des d’Europa, hi ha un motiu de pes que fa difícil que els més reticents puguin canviar de parer: com pot Europa atorgar al català un reconeixement que el mateix estat espanyol li nega? Quin sentit té que Espanya demani la plena oficialitat d’una llengua que internament margina dels seus mitjans públics, del servei de Justícia, de l’etiquetatge, de les indústries culturals? “Que primer facin els deures a casa, i després que ho demanin a Europa”, comentava off the record un alt funcionari d’un dels estats membres poc favorables a la demanda espanyola. 

Si res no canvia d’aquí a dimarts, el tema de l'oficialitat plena del català a Europa serà desat en una nevera de Brussel·les i allà restarà durant un termini indefinit. Així, l’independentisme patirà el primer incompliment dels pactes amb els socialistes quan encara no ha passat ni un mes de la investidura. La mecànica sempre és la mateixa, i Pedro Sánchez n’és un expert: marejar la perdiu fins que el temps dissolgui el tema com un glaçó al sol.

Cap verificador no podrà impedir que la recepta s’apliqui una vegada i una altra mentre la legislatura avança. És el mateix que va fer durant el mandat anterior. El líder socialista està disposat a fer una concessió important, però només una. Fa quatre anys van ser els indults. Ara serà l’amnistia. No és poca cosa, però si l’independentisme espera alguna cosa més, que comenci a abandonar tota esperança. “A mi no m’enganyen dos cops”, va dir aquesta setmana Salvador Illa. Els partits catalans no poden dir el mateix.