El fum és indici de foc... o de femer. Si fa unes setmanes que han aparegut uns rètols a Barcelona en castellà és per alguna cosa. Diuen: “Arco de Triunfo”, “Mercado de Santa Catalina”, o “Ramblas”. Com si fossin oficials, però no ho són. Molt català ingenu, candorós, innocent es pregunta qui. Qui ho ha fet? No. La pregunta és per què?  El qui ens és igual: ho ha fet en Joanet, o R2-D2, o Michael Jackson en patinet tornant del més enllà. Per què? Per què ara tot això?

Sí. La resposta me la dona un cambrer fa poc a un hiper-mega-super popular restaurant de Barcelona (com tants!). Apareixem i demanem: “teníem taula reservada”. El paio palplantat com un Sant Crist de ferro colat contesta en un nano segon: “En castellano”. Ras i curt. I es queda tan ample. Clar que ens ha entès però no ens vol entendre. S’han fet forts. Fortíssims. Saben que han guanyat. I així ho expressen. Abans el català era una indiferència. Un formatge light. Tot light. Cafè sense cafeïna. Cigarrets sense nicotina. Cervesa sense alcohol. Ara el català és heavy. Heavy metal. El català és indústria del metall, siderúrgia, pes pesant. Més que la llengua de la revolució industrial és la llengua de la involució industrial. Ferro contra falta de ferro.

El procés-postprocés ha engreixat el castellà i ha aprimat el català. El primer ha tret pit, el segon s’ha quedat desnerit. Aquests rètols, aquests cambrers, aquest pares com motlles robòtics rebotats a les escoles perquè es diu “Bon dia”, aquests de tot a tot arreu... Han sortit de l’armari, de la cova, del búnquer, del taüt de Dràcula, de tot arreu. Orgull del castellà. Aquest orgull de franquícia de supermercat d’oferta per vendre pebrots escalivats a tot mortal. Els enterramorts ens parlen de vida. Els assassins de llengües. Au, a parir panteres.

El castellà està subvencionat a Catalunya. És gratis, lliure, a raig, a dojo, a granel. El català és antisistema. És la llengua anarquista. Aquest orgull del cambrer. Aquesta arrogància, altivesa, petulància, supèrbia. Aquest pas de llengua pròpia a llengua impròpia. Aquest el català no és de Catalunya: és el que ens voleu dir, oi? Això. No som benvinguts. Ni al restaurant, ni al carrer... Ni a casa. Anirà a més. El que és gros no és això: el que és gros és no veure el foc i el femer des de fa anys i panys. Orgull del castellà, no orgull del català. Uns, sí; els altres, no. I així acaba, sempre, tot.