Els discursos apocalíptics són una característica de la dreta espanyola quan es troba a l'oposició. A diferència dels països amb llarga tradició parlamentària, Espanya encara traspua guerracivilisme en moltes manifestacions de la seva vida política. No és tan sols la petjada de la Guerra Civil, sinó la de totes les que van assolar l'estat en el segle XIX. La temptació de fer fora l'altre del terreny de joc treu el cap a cada moment. 

En el mateix parany sembla haver caigut Alberto Núñez Feijóo, qui només haver arribat a Génova ho ha fiat tot a la caiguda imminent d'un Pedro Sánchez sens dubte desgastat, però no pas anul·lat. Les raons ideològiques per fer un discurs tan bel·ligerant són òbvies, i no és menor el pes que encara conserva tot el bloc de poder conservador madrileny. Un veritable poder fàctic que es fa valer i es creu capaç de dictar mandats al lideratge del PP. Segurament, també hi ha molt de cinisme en aquesta estratègia d'anunciar cada dia tots els mals del món a un país que va decidir enviar el PP a l'oposició. Per Feijóo, aplanar-se als Ayuso, Aznar i El Mundo pot ser la sortida còmoda. 

Però no està gens clar que sigui el camí del triomf. I, en tot cas, segur que no és el que una societat estressada per una cadena de crisis necessita. Les darreres enquestes assenyalen una recuperació socialista i, especialment, un fre a les expectatives de Feijóo. El baròmetre del diari El País i la SER ja situa el PSOE en un empat tècnic amb el PP. Una situació que hauria de fer reflexionar Génova després de l'impuls amb què l'expresident de la Xunta va aterrar a Madrid.

Cal ser molt escèptics respecte a un possible gir en el discurs del PP. Però sorprèn la incapacitat del dirigent gallec per traçar un perfil propi i fer un esforç per oferir alguna cosa més que consignes reaccionàries. Feijóo ja ha perdut tres debats amb Sánchez al Senat i està llegint malament els senyals que emet una societat que, si no està gens engrescada amb el líder socialista, no veu cap millora substancial en un hipotètic govern de dretes, que per força necessitaria algun tipus de suport de l'extrema dreta i no faria més que radicalitzar la crispació ambiental.

Feijóo, que inicialment va semblar que esbossava un estil menys mesetari que els líders conservadors que l'han precedit, també està desaprofitant les possibilitats que oferia el seu origen no castellà. Hagués estat interessant comprovar un líder de la dreta assajant una línia menys unitarista sobre la idea de la nació espanyola. Segurament, no podrà ser. El PP només es retroba a ell mateix a l'oposició actuant com un agent de desestabilització, com altres dretes del món, que han deixat de ser conservadores per esdevenir insurgents. Aquest dilluns, el govern espanyol ha definit Feijóo com un malastruc de l'apocalipsi. El catastrofisme, com la nostàlgia, és un error.