S'ha comentat molt que la victòria del Leave en el referèndum britànic va ser impulsada pel vot de l'Anglaterra rural i de les ciutats mitjanes, i que el Sí a la UE només va guanyar a la regió de Londres, Escòcia i Irlanda del Nord. Excloent els dos darrers que van votar en clau nacional, i que compten amb una certa autonomia política, resulta que a Anglaterra (i Gal·les), el Sí a la UE només va guanyar a Londres.
La dada ha estat feta servir per alimentar el relat de "els perdedors de la globalització". Però i si indiqués quelcom un pèl diferent? Aquest gràfic de Bruegel sobre la diferència de renda que hi ha dins de cada Estat entre capitals i regions és interessant al respecte.
Pel què sembla, a Londres no només van votar pel Remain, sinó que a més tenen la diferència de renda més gran de tota la UE entre la capital i la resta de regions... per sobre de París i tot! Certament clar, París queda molt amunt en el rànquing també (rere Txèquia i Eslovàquia), però com passa amb Londres i Anglaterra, també destaca per tenir una població molt més europeista (i menys votant de Marine Le Pen) que la mitjana francesa, i que les regions més desindustrialitzades del país (on el vot al Front Nacional arriba fins al 40%). En el cas anglès, a més, el centralisme londinenc es lliga amb una centralització total de les finances que impedeix que els capitals s'inverteixin en indústries productives o en zones de tradició manufacturera com ara al nord.
La qüestió és que potser els dos fenòmens estan lligats. I si el problema no fos la globalització ben bé, sinó que els Estats més centralistes atrauen tant capital humà i econòmic a la capital que deixen les altres regions indefenses i empobrides? L'euroescepticisme banal dels partits tradicionals, que no dubten en culpar a Europa contínuament de tot el què no funciona al seu país, fa la resta i amb l'empenta del Farage de torn es canalitza el ressentiment i la ràbia per l'elevat atur i fragmentació social cap al vot anti-UE i anti-Brussel.les.
Una hipòtesi plausible en el cas britànic i francès, que mirant el gràfic potser podria fins i tot estendre's com a mínim als euroescèptics països del grup de Visegrad (Hongria, Polònia, Eslovàquia i Txèquia). Tots provinents del món comunista, on el centralisme d'Estat era imprescindible per al seu funcionament (igual com a l'Alemanya de l'Est per cert, feu de l'Alternativa per Alemanya). L'evidència anecdòtica, l'augment del populisme anti-UE de Grillo i la Lliga Nord, i l'estancament econòmic del seu sud apunta també cap a Itàlia en el mateix sentit, i a Espanya caldrà veure quan triga el gir recentralitzador d'Aznar i Rajoy (AVEs inclosos) a causar efectes similars.
Evidentment, el fracàs de la barreja de centralisme i globalització no és l'única raó per al Brexit ni per a l'auge de Marine Le Pen, però és una peça clau per entendre'ls. Desgraciadament, la crisi d'Europa encara no ha tocat fons i després de la victòria de Trump, a França Juppé, Hollande i Sarkozy recorden massa a Hillary Clinton perquè puguem menystenir el risc d'una Marine Le Pen a l'Elisi el proper maig.
PD. Si voleu aprofundir en aquesta idea i aprendre més sobre l'Europa del Brexit, no us perdeu el nou llibre que acabem de publicar a quatre mans amb Ramon Tremosa: L'Europa que han fet fracassar, presentat aquest dimecres passat amb el President Puigdemont.