Ahir es va desfermar un petit terratrèmol mediàtic perquè Silvia Intxaurrondo va tenir una conversa una mica desordenada amb Míriam Nogueras a TVE. Alguns diaris van parlar de “tensió” i “topada”, desplaçant el moll de la notícia a la qüestió de les formes. És possible que molts s'hagin quedat amb la idea que va haver-hi un cert escàndol sense que sàpiguen molt bé de què es parlava. En honor a la veritat, Intxaurrondo tractava de llegir un fragment del reial decret llei rebutjat dimarts per Junts al Congrés. Nogueras la va interrompre en dues ocasions.

PP, Vox i Junts han acusat el govern espanyol d'encaixar ocupes i pensionistes en un mateix decret. “No fiquin la revaloració de les pensions en el mateix decret en el qual es prorroguen drets als ocupes”, diu Miguel Tellado. “Cal ser molt delinqüent i molt malparit per portar en un decret la defensa dels ocupes i alhora la revaloració de les pensions”, diu Santiago Abascal. “Pensions sí; ocupacions, no”, sentència Nogueras.

Si bé és cert que Sánchez ha inclòs matèries molt dispars en un sol text, el mateix pot atribuir-se a l'oposició, que confon ous amb caragols i fica en el mateix sac els retards en les mensualitats del lloguer, les usurpacions i els aplanaments d'estatge. Per la dreta, tot és ocupació. Abans, l'okupa —amb k— era el centre social del barri. Ara, gràcies a una forçosa pirueta semàntica, okupa és també l'inquilí amb un contracte d'arrendament vigent.

Me'n vaig al BOE i llegeixo l'article 1 bis del RDL 16/2025. El que mirava de llegir Intxaurrondo, vaja. El text parla de persones vulnerables que viuen sense contracte en un dels més de 10 habitatges d'un determinat propietari. Insisteixo: propietaris de més de 10 habitatges. Només en aquests casos, un jutge haurà de prendre la decisió més oportuna amb la mira posada a trobar una alternativa residencial. Si un afina bé el focus, el text no ens parla d'ocupes, com diuen PP, Vox i Junts, sinó d'especuladors.

Alguns polítics han instat a defensar els “petits propietaris”. És difícil saber a què es refereixen amb petits propietaris, tret que al·ludeixin a l'alçada. L'única certesa és que algú que posseeix més de 10 habitatges no és propietari, sinó col·leccionista. Col·leccionar cromos de futbol, soldadets de plom o segells postals pot ser un passatemps noble. Col·leccionar un bé d'interès general, en canvi, és lleig.

Diria que la Constitució reconeix el dret a un habitatge digne i proscriu l'especulació. El dret a la propietat privada, en canvi, queda subordinat a l'interès general. I si la legalitat espanyola no acaba de convèncer-nos, donem un cop d'ull a la llei 20/2017 fundacional de la República catalana: “Es reconeix el dret a la protecció social per falta d'habitatge digne”. Necessitem diputats que defensin els drets de les persones i no els privilegis dels col·leccionistes.