Tenia raó el president Puigdemont quan va afirmar que a partir del 6 de febrer començava el compte enrere. No debades, aquesta setmana s’ha tornat a posar de manifest la fragilitat de la separació de poders a l’estat espanyol i, en conseqüència, la fragilitat de la mateixa democràcia.

Veure desfilar cap al tribunal l’ex-president de la Generalitat, Artur Mas, la vice-presidenta Joana Ortega i la consellera Rigau és una bufetada cap a l’estat de dret i cap a la decència. Recordem que el 9-N, que en un principi havia de ser una consulta, va acabar convertit pel mateix Mas en un procés participatiu que va culminar amb una jornada molt emotiva i amb un èxit inqüestionable de participació popular... però sense cap tipus de validesa legal.

Doncs bé, aquest Estat que se’n riu de nosaltres a la cara en deixar sense conseqüències les maquinacions del llavors ministre Fernández Díaz amb el cap de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso (aquell de “considérame un cabo de tu cuerpo policial”), s’acarnissa amb uns representants polítics que només han comès un delicte: posar les urnes perquè la ciutadania es pogués expressar... de manera no vinculant.  

Potser perquè la realitat és tan bestialment abrumadora, m’ha sobtat la defensa que han dut a terme els acusats i els seus advocats –especialment la liderada per Xavier Melero, advocat de Mas i penalista de referència de CDC que fa uns anys, després de defensar Javier de la Rosa, va participar en la fundació de Ciutadans-  intentant defugir la vessant política d’aquest procés i basant-se en el compliment escrupolós de la llei per part dels acusats.

Però molt em temo que aquesta estratègia servirà de ben poc, i els tres implicats no podran evitar una inhabilitació que ja estava escrita des d’abans de l’inici de la vista, tal com ja ha anunciat sense cap complex la premsa de la caverna espanyola.

Aquest 6-F, doncs, ha començat un compte enrere que haurà de navegar per molts meandres. Un d’especialment complicat tindrà lloc en el moment de la possible inhabilitació de la presidenta Carme Forcadell. L’acusació? Haver permès que el Parlament votés les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent. Votar, aquest és sempre el problema.

I precisament aquesta tossuderia dels poders de l’Estat contra les urnes i els vots - i també contra qualsevol mena de diàleg que no dugui implícita la submissió- s’ha convertit en el principal factor de la conversió massiva de catalans autonomistes cap a l’independentisme produïda els darrers anys. Ras i curt, la intransigència de l’Estat, visualitzada una vegada  més aquest 6F, ha esdevingut el combustible imprescindible per al referèndum vinculant que aquest país haurà de viure, sí o sí, el proper setembre.