A Carles Puigdemont el van investir en temps de descompte com a relleu d'Artur Mas per evitar que la legislatura nasqués morta, inflexible com era la CUP amb la substitució del líder convergent. El canvi de president, però, no va anar acompanyat de la validació dels pressupostos i Puigdemont va optar per repensar el full de ruta. Va vincular l'aprovació dels comptes a la convocatòria d'una consulta vinculant per decidir el futur del país. "Referèndum o referèndum", va dir el president de la Generalitat, fiant el seu futur polític a l'exercici del dret a decidir. L'aposta de Puigdemont, arriscada en clau partidista però coherent amb el compromís que havia pres agafant el testimoni de Mas, no generava unanimitat al PDECat. Abans del debat de la qüestió de confiança, aquestes veus es feien sentir en la penombra del partit. Des de divendres, amb les declaracions de Mercè Conesa a NacióDigital, ja són de domini públic.

És lògic, doncs, que el president de la Generalitat fos contundent a l'hora de defensar una promesa sobre la qual pivota la legislatura. "Celebrarem el referèndum del 2017 de manera indefectible", va afirmar dissabte per desautoritzar qui posi en dubte el full de ruta fixat. Oriol Junqueras va ser igualment taxatiu. La credibilitat de Puigdemont, com la de Junqueras, està estretament lligada a la consulta, de la mateixa manera que la de la CUP depèn de l'aval als pressupostos. Resulta, però, que al PDECat hi ha més remor de fons. Les enquestes pronostiquen eventuals davallades electorals; la formació, que ja ha acabat de construir l'esquelet organitzatiu, encara s'ha de muscular ideològicament; i, sobretot, no ha decidit qui serà el seu candidat quan les urnes confrontin projectes polítics. Puigdemont havia dit que no té intenció de repetir, però al PDECat posen en valor la seva figura, convidant-lo a repensar-s'ho. Les veus que parlen en la penombra no desapareixeran fins que no prengui una decisió definitiva.

Les reflexions de Conesa alertant de les dificultats de convocar el referèndum, ràpidament contestades per Puigdemont, posen el sobiranime davant del fràgil mirall de la unitat. Gestionar les veus discordants és feina dels partits; fer-les emergir, si són rellevants, és l'obligació dels mitjans. Cal recalcar-ho, per si algú tingués la temptació d'articular el discurs que fa trontollar la unitat qui divulga el missatge. Tot i que ja sabem, com escriu David Miró, que "els periodistes, i sobretot els de política, vivim immersos en la teoria de la conspiració".