Fa mesos que l'ara vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, insisteix en una idea nova: el constitucionalisme social. La cosa va generar algunes bromes quan, durant la campanya, Iglesias es dedicava a recitar articles oblidats de la Constitució espanyola en els debats de televisió. Però no era una ocurrència momentània, sinó una aposta ideològica de més llarg recorregut. Perquè, a diferència del president de l'executiu espanyola, que va girant segons bufa el vent, Iglesias acostuma a pensar més a llarg termini i sostenir apostes estratègiques.
 
L'objectu d'aquesta febre constitucionalista de Pablo Iglesias és prou evident: es tracta de reapropiar-se per a l'esquerra d’un símbol, la Constitució del 1978, que el nacionalisme espanyol i la dreta han anat patrimonialitzant de manera cada cop més descarada. La lectura de la Constitució i el constitucionalisme que ha anat imposant la dreta és profundament nacionalista i excloent. No es estrany, darrerament, sentir representants del PP o Ciutadans excloure del constitucionalisme fins i tot el propi PSOE. Ni més ni menys que el PSOE. Però hi inclouen Vox sense problemes, és clar.
 
Davant d'això, Iglesias aposta per construir un nou constitucionalisme social, basat sobretot en la recuperació dels articles del títol tercer de la Constitució, que defineix els anomenats "principis rectors de la política social i econòmica", en què s'hi enumeren una sèrie de drets socials, com el dret a l'habitatge digne, el dret al treball o el dret a la salut, entre d'altres.
 
És, sens dubte, una aposta ideològica que certifica un gir profund respecte al primer Podem, que va irrompre en un context de crisi profunda amb un vocabulari molt diferent: el 2014, més aviat es parlava d'un règim que s'ensorrava i de la necessitat d'engegar "un procés constituent per obrir el cadenat del 78 i poder discutir de tot". De fet, el propi Pablo Iglesias va prometre el càrrec d’eurodiputat el 2014 amb la formula "acato la Constitución hasta que los ciudadanos la cambien para recuperar la soberanía y los derechos sociales".
 
Poc a poc, la idea de procés constituent i d'impugnació del règim del 78 va anar quedant en un segon pla. El 6 de desembre del 2015, Podem va convocar una mobilització demanant una reforma en profunditat de la Constitució. Després, el seu discurs respecte a la Constitució encara ha anat transformant-se més, fins arribar al constitucionalisme social actual. Revisar el discurs constitucional de Podem segurament és una bona manera de traçar l'evolució ideològica del partit d'Iglesias, i la seva adaptació a un context canviant.
 
El projecte actual del constitucionalisme social suposa un pas addicional en aquest recorregut. Ara es tracta de reinterpretar la Constitució en un sentit més social, i suposa deixar fora de l'agenda les reformes institucionals més de fons. No és hora de parlar de la monarquia, ni del poder judicial. I, per suposat, ja no és hora de parlar de referèndums sobre la independència, ni tant sols de parlar d’una reestructuració de fons de la distribució del poder territorial a Espanya. Tot el programa polític de reforma de l'estat ha quedat arraconat, i ara del que es tracta és de mirar de fer polítiques socials invocant la legitimitat de la Constitució.
 
En aquest intent d'invocar la constitució per legitimar les polítiques socials, però, hi ha alguns obstacles evidents. El primer és que no està clar com es concretarà. En la primera o segona classe de Dret Constitucional ja s'explica als alumnes que aquests "principis rectors" no són drets fonamentals, que en realitat són "falsos drets" que no es poden invocar perquè són, simplement, principis rectors que han d’inspirar la política dels governs en sentit genèric. Aquesta és la interpretació consolidada, com no podia ser d’una altra manera:

Espanya és un dels països amb més atur i més problemes d'accés a l'habitatge del seu entorn digui el que digui el títol tercer de la Constitució. Segons la doctrina realment existent, ningú no pot anar al Tribunal Constitucional a demanar empara si el fan fora de casa o es queda sense feina. A més, de facto la reforma constitucional del 2011, quan el PSOE i el PP van modificar de manera exprés la Constitució per fixar-hi els límits de dèficit i deute, i fixar el pagament del deute com a primera prioritat, suposa un límit material molt fort per a qualsevol altra interpretació del constitucionalisme social.
 
Amb aquests límits, de fet, això del constitucionalisme social d’Iglesias no deixa de ser una operació estrictament retòrica per intentar frenar l'apropiació del símbol de la Constitució per part de la dreta. No sabem si tindrà èxit, però el que és evident és que, pel camí, suposa abandonar qualsevol ambició d'impugnació del règim del 78. Podem va néixer en un context de crisi profunda prometent un nou procés constituent. S'ha adaptat a un context de creixement econòmic i estabilitat amb una suavització progressiva del seu discurs. Ara, probablement, es trobarà amb una nova crisi profunda i amb els límits constitucionals per intervenir-hi de manera decidida. Brandar els principis rectors no sembla que ho hagi de solucionar.