La velocitat de vertigen de la política catalana fa que en un any s’hagi passat de gestionar la desconnexió a temptejar les possibilitats de diàleg i entesa amb el govern central. Les efemèrides serveixen, sovint, per aturar-se en el camí i obrir una reflexió, encara que breu, sobre si va valer o no la pena. Joan Tardà deia aquest dijous que, encara que el nou govern del PSOE no hagi afluixat en la repressió (la Fiscalia encara manté l’acusació de rebel·lió en la causa de l’1-O), com a mínim s’hi pot parlar. I Quim Torra i Pedro Sánchez reiteraven aquest divendres la seva voluntat de reunir-se i parlar. Una cosa que, per cert, ja van fer dimecres, a Madrid i en secret, les seves respectives mans dretes, Elsa Artadi i Carmen Calvo, tal com us hem avançat en exclusiva a NacióDigital. Van parlar de polítiques sectorials, sí, però també, i com no podia ser d’altra manera, de política. Dues hores donen de si.

La política va ser damunt la taula i passa per la gestió ordinària, l’autonomisme, però també per la situació dels presos i exiliats i l’horitzó (tancat i barrat) del dret a decidir. Més enllà del preceptiu acostament a presons catalanes, l’executiu de Sánchez, que es gastarà més de mig milió d’euros en defensar Pablo Llarena, no ha fet cap gest en l’àmbit judicial ni vol desbrossar el camí per fer realitat el mandat de l’1-O i el 21-D. Però tornem a les efemèrides. Aquesta setmana hem celebrat un any de la presentació de la llei de Transitorietat, la que establia com Catalunya s’havia de convertir en una república si els ciutadans així ho volien. I la que encarem, la primera del curs polític, recordarem els plens del 6 i 7 de setembre al Parlament.

Van ser uns dies d’una terrible tensió, de forçar al màxim el reglament, de desacatar un Tribunal Constitucional que proveïa l’arsenal incriminatori del Tribunal Suprem. Però hi havia alguna alternativa a tot allò que no passés per plegar veles i dir als catalans que no tenen dret a decidir el seu futur? Era possible fer-ho diferent? Algú (a banda de Podem) volia dialogar a l’altra banda? Qui es va carregar les garanties, els que volien votar o els que van optar per l’obstruccionisme aquells dos dies i en tots els que vindrien fins l’1-O? Carme Forcadell es va convertir, a ulls de l’unionisme polític i mediàtic, en un personatge absolutista que atacava els drets d’alguns diputats quan prioritzava preservar el dret a decidir de tots els catalans. El ple del 6 i el 7, aquell "cop d’estat", va servir per marcar un cop més els límits de l’"estat de dret" espanyol i de la sobirania del Parlament.

Forcadell és a la presó i els seus companys de la mesa estan processats pel Tribunal Suprem. A la vista del camí que ha emprès la política catalana des del 27 d’octubre –i malgrat el triomf independentista del 21 de desembre– és legítim preguntar-se si tot allò va valdre la pena, a canvi de què se la va jugar Forcadell. Vist en perspectiva, la seva actuació va ser digna i coherent amb la voluntat de crear un marc legal, del tot necessari, per a l’1-O i el que havia de venir si Catalunya es convertia en una república efectiva.

Ara, el moment ens exhibeix en tot el seu esplendor la contradicció entre gestionar l’autonomia i les seves limitacions polítiques i la voluntat de ser i fer república. Una voluntat que, de nou, marcarà com a objectiu Quim Torra en la seva conferència de dimarts. La contradicció pot durar mesos, tal vegada podria fer-ho més d’un any. Però no es pot eternitzar i toca treballar avenços concrets i acarar-se als ciutadans sense por i parlant-los clar, de les fortaleses però també de les debilitats.