És d'hora. Estem en plena fase de creixement, elevat a la quarta potència, de contagis de coronavirus. Segons els analistes, depassarem sense remei la línia de saturació dels serveis sanitaris públics (decisions febles preses massa tard per part dels governs) en uns dies. Veurem hospitals de campanya o espais no destinats en un inici a fer funcions sanitàries fent-ne. Una bona part de nosaltres passarem (m'agradaria que s'imposés aquest verb) el Covid-19.

També queda clar que entre les dues mesures preses als llocs on ha decrescut el nombre d'infectats no n'estem aplicant cap bé. Ni estem confinant radicalment espais i territoris –exemple xinès– ni estem fent anàlisis a tot aquell qui presenta uns símptomes mínims –com Corea del Sud.

És molt d'hora, doncs, per extreure gaires conclusions de quin sediment social pot deixar el coronavirus. La sensació, sobretot, és que una pandèmia com aquesta és l'únic (a part del canvi climàtic accelerat) que pot posar en qüestió el sistema capitalista globalitzat. L'economia basada en la circulació mundial de mercaderies i persones, un turisme amb creixement exponencial i la desmembració de qualsevol exemple de socialdemocràcia i prevalença dels serveis públics existents semblen els millors aliats d'un virus que assola mig món occidental.

Hi ha certes estructures i maneres de viure que donàvem per inamovibles que no ajuden ni socialment, ni sanitàriament en aquesta ni en futures pandèmies. A més a més l'afectació econòmica a nivell mundial pot ser enorme. I per si no n'hi hagués prou, és plausible pensar que pot haver-hi altres pandèmies similars en endavant. Per tant, la pregunta és: el coronavirus canviarà el sistema actual?

Hi ha dues respostes en calent. La primera és que si no canvia res, ens haurem d'acostumar a veure morir gent, als confinaments i a la volatilitat de les nostres feines i les nostres quotidianitats. I això ens abocarà a uns règims més ferris, més autoritaris i, en definitiva, a menys democràcia i llibertats.

La segona és que només hi haurà canvis si els que guanyen els diners (els diners de debò, no això que fem a través de salaris) veuen que els poden seguir guanyant d'una altra manera, canviant el sistema des de dins.

La tercera opció és que la gent obligui a aquest canvi. Però l'experiència de l'atemptat de l'11-S em fa pensar que davant la por, la població escull perdre drets abans que ampliar-los i guanyar-se el futur. Potser l'altra cara d'aquesta opció és que hi haurà un aprofundiment en les xarxes de solidaritat. Aquest associacionisme, aquest para-Estat, aquestes organitzacions que treballen en paral·lel a les oficials i a les que tan acostumats estem a Catalunya, creixeran. En prestigi i també per pura necessitat. Si no hi ha un gran canvi, la societat cooperativa no serà una alternativa. Serà una de les poques opcions d'esperança. I tanmateix, potser no serà suficient.

El coronavirus el passarem. I de seguida tot recuperarà una quotidianitat aparent. Però quines són les conseqüències positives que pot deixar, depèn, un cop més, de nosaltres.