Hem vist la molt simpàtica pel·lícula El cover, on hi trobem un fons substanciós: aquest homenatge al cantant de bar i d’hotel que se sap l’últim mico però que pot transmetre veracitat emocional i utilitat en un moment i a un lloc amb tan poc prestigi com les nits d’estiu a Benidorm, amb les seves happy hours de cervesa anglesa i els seus neons. El director de la cinta, el barceloní Secun de la Rosa, sembla commogut per allò que en diu "els artistes de guerrilla", criatures abonades al cover dels èxits pop i a la imitació de les estrelles, que es conformen amb poc i per les quals demana un respecte.

Doncs l’entenc, perquè els camins de la música són infinits i sovint s’obren fent poc cas dels criteris que maneguem per establir allò que és artísticament rellevant, ja sigui per la seva aura cultural, el pòsit innovador o el caràcter cool. La Sandra de la pel·lícula, mena de rèplica d’Adele encarnada de manera adorable per l’actriu Marina Salas, s’embarca en un sentit "Yesterday when I was young" (el "Hier encore" d’Aznavour), que en aquell decorat de brillantors postisses, desmunta algunes línies de defensa. La companya que fa d’Amy Winehouse (Carolina Yuste) ataca amb aquella convicció el mig temps tristoi "Back to black" quan una colla de gamarussos l’escridassen i li retreuen que ella no és ningú per cantar i bellugar-se amb aquells aires. Qui s’ha cregut que és?

És un moment clau, quan la Sandra defensa l’amiga i la seva funció a l’escenari: "Si l’han contractada per ser l’Amy, ella és l’Amy!". Al cap i a la fi, ve a dir, tots els artistes es creen una identitat, un personatge, a partir d’una projecció amb un grau d’impostura, o de fantasia, presentant-se al públic com els agradaria ser de debò. I la versió d’un hit reescalfat amb base enllaunada, entonada i dita amb cor i personalitat, pot traspassar tant o més que aquella cançó pròpia que ha estat composta, per exemple, a partir del motlle del so del moment. També a una tribute band hi pot haver més passió i capacitat de connexió que a segons quin grup de creacions pròpies però vulgar, desmotivat o clònic de models d’èxit, i és també per aquests carrils per on corre la música i atrapa la gent, encara que a vegades ens ho puguem mirar per damunt de l’espatlla.

M’ha agradat "El cover" perquè fa una defensa de la dignitat dels artistes d’ofici, que no seran mai famosos, ni tan sols resignades figures de culte, però que serveixen a la música amb una convicció fonda, genuïna, i a les places més desacreditades, potser sospirant per una mica de pols d’estels. També perquè és un cant al candor que tothom porta a dins, contra l’imperi del cinisme. I perquè està rodada a Benidorm, una ciutat que gairebé no conec però que sempre m’ha tingut el cor robat, menyspreada i ridiculitzada durant tant anys (amb excepcions com el seu gran defensor Òscar Tusquets) i que, com els cantants d'"El cover", més enllà de les aparences, tal vegada ens pot captivar amb la seva puresa d’esperit.