L’inefable Vidal-Quadras, Aleix o Alejo segons el moment i el lloc, ha davallat dels núvols de Brussel·les per tocar terra pàtria i proferir l’enèsima adjectivació. En aquest cas, referint-se a les paraules de Jordi Pujol sobre la independència de Catalunya, s’ha despenjat dient que es tracta d’un “desvari crepuscular”. Suposo que s’ha quedat descansat; i la cosa no passaria d’exabrupte anecdòtic si no fos perquè voreja la injúria a una persona de relleu i, per extensió, a un munt de gent que subscriu el suposat desvari.

D’entrada, diguem que si la fase actual de Pujol pot ser descrita com a crepuscular, sembla que es tracta d’una posta de sol de les llarguetes, on la persona en qüestió es manté en plena forma dialèctica. I en el cas que la paraula d’en Pujol fos pròpia de crepuscle, em pregunto com hauríem de qualificar el verb sempre estimulant de l’amic Aleix. Aurora boreal? Trenc d’alba? Primorosa i fresca i aromàtica jovenesa? Que potser el nostre benvolgut eurodiputat té el secret de l’eterna adolescència?

Home, cal admetre que el to ha estat una mica més mesurat que quan va qualificar Blas Infante de cretí integral, o Sabino Arana de psicòpata, el qual ens fa sospitar que el nostre aspirant a hooligan  teenager estar perdent força en el seu ganxo de dreta. Però anant al moll de l’os, allò que al capdavall resulta més molest és que hagi parlat de desvari. És un recurs força corrent, recórrer a la desqualificació mental quan algú pensa diferent o evoluciona cap a posicions que no ens plauen. Aquí jo també esperava més de l’esgrima verbal de l’inimitable catedràtic de física atòmica.

La idea que Pujol delira és insultant. No es pot dir que el veterà president no hagi rumiat, ponderat i digerit el seu pensament. Per dir una xifra aproximativa, hi deu haver reflexionat durant uns vuitanta anys. La transició cap al punt de voler trencar l’asfíxia d’Espanya ha estat llarga i ben mastegada, en un camí ple de pedres i sots, o sigui desenganys i desaires. En el cap d’un home que a la graella de sortida es declarava convençut d’Espanya, i que al llarg de moltes legislatures va treballar per l’estabilitat de l’Espanya democràtica, aquest pas de gegant, col·locant-se a les portes de la ruptura, no pot haver estat ni fàcil ni improvisat.

Però el pitjor és que l’insult es pot fer extensiu a moltíssima gent que, com Jordi Pujol, ha fet el mateix recorregut. Que l’ha fet perquè Espanya ha trinxat tota esperança d’acomodació digna: ni Estatut, ni diners, ni llengua. Gent que fa uns anys no volien aventures secessionistes, però que ja no saben com allunyar-se’n, perquè un a un, els han pres tots els arguments. Gent no pas dement ni gamberra, sinó tot el contrari; gent de seny, cerebral, ponderada. Quan Vidal-Quadras tracta Pujol de ximple, de fet està faltant el respecte a tot un poble o, si ho preferiu, mig poble de Catalunya.

Qui és el beneit senil? Aquell que ja no sap com apagar l’incendi o el piròman que hi posa el misto? El que insulta o el que està fart de ser insultat? Cadascú que es cuini la seva resposta.