Ara a portada
-
-
Política Illa garanteix que els Mossos no deixaran desatès cap poble ni ciutat: «No hi haurà impunitat» Bernat Surroca Albet
-
Societat El Tarzan romà: d'implicar el papa Francesc en ocupacions de pisos a visitar la Casa Orsola David Cobo
-
Política Una absència sonada: per què Sánchez no serà al funeral del papa Francesc? Tania Tapia Díaz
-

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
13 de novembre de 2014
S’atribueix a l’almirall Méndez Núñez (que es deia Casto de nom) la coneguda frase “Vale más honra sin barcos que barcos sin honra”. La va pronunciar durant la Guerra del Pacífic entre Espanya i les repúbliques del Perú, Xile, Equador i Bolívia. Corria l’any de Nostre Senyor de 1866. Regnava Isabel II, àvia del besavi de l’actual monarca espanyol. El règim borbònic, assetjat pels escàndols i una crisi econòmica i social profundes, va voler desviar l’atenció cap a una mena d’operació de càstig a les noves nacions independents alliberades de la “madre patria”. Al final, no cal dir, l’armada va haver de girar cua. Però la frase ha fet fortuna com a exemple de certa mentalitat quixotesca i delirant. Dos anys després, Isabel II era destronada.
Després, el 1898, Espanya perdria les darreres colònies, en el que va ser batejat com “el Desastre”. També aleshores es van donar exemples d’una actitud suïcida per part dels governants, que van enviar a Cuba una flota destinada a una derrota vergonyosa. Salvant les distàncies (però no massa), des de diumenge passat les veus de responsables polítics i opinió publicada espanyola transporta aires d’història passada. Per a les seves hores lívides, a Espanya sempre hi ha un ministre (en aquest cas, el de Justícia!) que, desencaixat, es dirigeix a la “nación”.
El triomf aclaparador de la ciutadania catalana el 9-N és viscut des de l’Espanya oficial com una “afrenta”. “Esto no va a quedar así”. L’esperit del Desastre reneix. L’Espanya oficial, rosegada per la corrupció, desprèn una fortor mortuòria mentre s’empassa el 9-N amb un plor d’infortuni. La classe governant només mira d’ajornar la seva hora mentre les necessitats socials són desateses. Per un poder desproveït d’autoritat moral, fer-se l’home amb Catalunya pot ser una temptació. Però això només empitjorarà les coses. Al final, resulta que és el president del Govern espanyol qui està amortitzat i que els catalans podríem preguntar-nos “no sabem qui mana a Espanya”. Com en el vers de Maragall, podríem dir: “Tot ho perderes (…) On ets, Espanya? No et veig enlloc”.
Pels catalans, però, l’eufòria pot ser una trampa. El Desastre del 98 va deixar l’Estat fora de combat. El catalanisme polític es va concretar en la Mancomunitat. Una majoria de catalans va entendre que aquesta estructura d’Estat era més eficaç i útil que l’Estat establert. Ara convé també saber oferir com a útil per a una gran majoria de catalans el projecte sobiranista. Guanyarem si sabem llegir bé els esdeveniments i les xifres. Si sabem guanyar, serem capaços de no decebre’ns a nosaltres mateixos.
Després, el 1898, Espanya perdria les darreres colònies, en el que va ser batejat com “el Desastre”. També aleshores es van donar exemples d’una actitud suïcida per part dels governants, que van enviar a Cuba una flota destinada a una derrota vergonyosa. Salvant les distàncies (però no massa), des de diumenge passat les veus de responsables polítics i opinió publicada espanyola transporta aires d’història passada. Per a les seves hores lívides, a Espanya sempre hi ha un ministre (en aquest cas, el de Justícia!) que, desencaixat, es dirigeix a la “nación”.
El triomf aclaparador de la ciutadania catalana el 9-N és viscut des de l’Espanya oficial com una “afrenta”. “Esto no va a quedar así”. L’esperit del Desastre reneix. L’Espanya oficial, rosegada per la corrupció, desprèn una fortor mortuòria mentre s’empassa el 9-N amb un plor d’infortuni. La classe governant només mira d’ajornar la seva hora mentre les necessitats socials són desateses. Per un poder desproveït d’autoritat moral, fer-se l’home amb Catalunya pot ser una temptació. Però això només empitjorarà les coses. Al final, resulta que és el president del Govern espanyol qui està amortitzat i que els catalans podríem preguntar-nos “no sabem qui mana a Espanya”. Com en el vers de Maragall, podríem dir: “Tot ho perderes (…) On ets, Espanya? No et veig enlloc”.
Pels catalans, però, l’eufòria pot ser una trampa. El Desastre del 98 va deixar l’Estat fora de combat. El catalanisme polític es va concretar en la Mancomunitat. Una majoria de catalans va entendre que aquesta estructura d’Estat era més eficaç i útil que l’Estat establert. Ara convé també saber oferir com a útil per a una gran majoria de catalans el projecte sobiranista. Guanyarem si sabem llegir bé els esdeveniments i les xifres. Si sabem guanyar, serem capaços de no decebre’ns a nosaltres mateixos.