La cosa ve de lluny, però no per repulsiva deixa d’exigir posició. Palau, Pretòria, Pallerols, ITV, Mercuri, Clotilde... No hi ha un sol dia en el que la pràctica de govern d’aquest país no es vegi empastifada per nous (i vells) casos de corrupció política. La seqüència dels esdeveniments és sempre la mateixa. Negació categòrica dels fets, amb apel·lació inclosa a la bondat celestial dels imputats, tancament de files del partit en qüestió (hi hagi o no sentència inculpatòria) i panem et circenses, més circenses que panem per allò del culte reverencial a les tesis del deute i l’exclusió.

El resultat no és sinó un vodevil quotidià i dolent, en el que “l’argument” es redueix a un simple i tu més i on els actes de responsabilitat política brillen per la seva absència. Aquí tenim, sense anar més lluny, els casos de Duran i Lleida i del “capo” Manuel Bustos, per citar només alguns dels molts baluards d’avui d’aquesta falsa retòrica i escassa vergonya amb la que bona part de la classe política acostuma a presentar-se davant del gran públic.

I el pitjor és que el problema no sembla tenir final. Ans el contrari. L’excepció es presenta com a norma i la impunitat política, quan no judicial, apareix en forma de metàfora kafkiana d’una societat podrida, a la mida i mesura de l’Espanya d’avui, la dels Correa, Urdangarín, Bárcenas, Blanco, Camps..., i la d’ahir, la del règim caciquil i clientelar dels Cànovas i Sagastas de torn. Si que és veritat, algú pot dir, que els costos electorals han estat fins ara més aviat escassos. Però una cosa és un vot cada quatre anys, en el sistema de la partitocràcia, i una altra de ben diferent el descrèdit de la política, en especial quan aquesta es demostra tòxica en tot el seu espectre. L’últim baròmetre del CIS, de fet, situa la corrupció com a quarta preocupació ciutadana, només per darrera de l’economia, els “servidors públics” i l’atur. I és el còctel el què fa esgarrifar. En els temps de l’acumulació per la despossessió, les futileses sobren i els perquès constrenyen, fent de les virtuts d’un pacte social inexistent l’avantsala per al triomf del populisme, i el feixisme.
 
Val a dir que no és condició sine qua non. Només faltaria. L’alternativa pot procedir també de la radicalitat democràtica. Però per això faria falta dotar-se dels mecanismes de redistribució de les oportunitats i les responsabilitats que els de dalt acostumen a combatre, ja sigui suprimint oficines antifrau, promovent amnisties fiscals, indultant a polítics i banquers, retallant en drets o privatitzant el comú. Res està escrit, i ningú te el control, però la partida està en marxa.