Diumenge vinent, com cada 19 d’abril des del 1985, se celebrarà el dia de la bicicleta. Hi ha qui es pensa que es tracta d’una diada per fomentar l’ús d’aquest mitjà de transport tan ecològic i surt alegrement amb la seva bici al carrer a fer un tomb per la vida; però, de fet, es commemora un altre tipus de viatge.

El 16 d’abril de 1943, Albert Hofmann, un químic suís que treballava als laboratoris Sandof de Basilea, va descobrir accidentalment alguns dels efectes insospitats que provocava una molècula que ell mateix havia sintetitzat uns anys abans: la dietilamida de l’àcid d-lisèrgic, més coneguda com a LSD, per les seves sigles en alemany. Segons el seu propi relat, mentre manipulava aquella substància per un estudi sobre les migranyes, una petita quantitat va entrar en contacte amb el seu organisme, provocant-li alteracions perceptives intenses. Dies després, el 19 d’abril de 1943, Hofmann va prendre voluntàriament LSD i va protagonitzar, amb el seu doble viatge, un dels episodis més insòlits de la història.

Aquell dia, Hofmann va decidir ingerir 250 micrograms d’LSD, una dosi que a ell li va semblar mínima, però que avui sabem que era molt alta. Al cap d’uns 30 minuts va començar a notar els primers efectes mentre encara era al laboratori de Sandoz. Com que els efectes augmentaven ràpidament, va decidir tornar a casa; a causa de les restriccions de la Segona Guerra Mundial, ho va fer en bicicleta, acompanyat per un assistent.

Durant el trajecte, Hofmann va descriure una transformació radical de la realitat: els carrers semblaven ondular-se i deformar-se; els colors es tornaven extraordinàriament intensos i brillants; la percepció del temps es distorsionava, com si tot passés a càmera lenta; en suma, tenia la sensació que el món exterior es dissolia. 

Un cop a casa, l’experiència es va intensificar encara més. Hofmann va patir moments de pànic profund, arribant a pensar que s’havia enverinat o que estava perdent el seny. Va cridar un metge, que no va trobar cap alteració física greu, més enllà de les pupil·les dilatades. Amb el pas de les hores, la por va donar lloc a una experiència completament diferent. Hofmann va descriure un estat de benestar profund i una gran serenitat; imatges visuals amb colors vius i formes calidoscòpiques, i un sentiment de forta connexió amb la natura i l’entorn. L’endemà, es va despertar sentint-se clar i amb una percepció renovada del món, descrivint els colors i la llum com si fossin “acabats de crear”. 

Hofmann va continuar treballant en el seu descobriment, al qual li veia un enorme potencial com a eina mèdica, en particular per al tractament de trastorns mentals. No ens ha de sorprendre, doncs, que el 1947 Sandof comencés a distribuir LSD, sota el nom de Delysid, principalment entre metges (en particular psiquiatres) i investigadors.

Val a dir que, durant els anys cinquanta del segle passat, l’LSD es considerava una eina experimental revolucionària, que podia arribar a ser molt útil per estudiar i tractar els trastorns mentals. Tant és així, que es produeix un autèntic boom científic, amb més de mil estudis publicats i més de quaranta mil pacients tractats. Els resultats eren força prometedors, especialment en el tractament de l’alcoholisme, la depressió i l’ansietat. 

En paral·lel, com hem sabut després, els serveis secrets nord-americans entren en escena. El programa Projecte MK-Ultra de la CIA experimenta amb LSD per utilitzar-lo en interrogatoris, i més específicament com una eina de control mental i manipulació psicològica. La majoria dels subjectes que van participar en els “experiments” no sabien que eren drogats.

I arribem als anys seixanta, quan l’LSD surt dels laboratoris. Amb l’arribada de la cultura hippie (perdoneu l’oxímoron), l’LSD exerceix una notable influència en la música, l’art i la filosofia. Sexe, drogues i rock & roll.

Res no feia pensar que una substància amb tan bones prestacions seria prohibida abans d’acabar la dècada prodigiosa, aquella en la qual els nostres avantpassats hippies ens van deslliurar de tots els mals. Mai els estarem prou agraïts. I va ser precisament uns mesos després del Maig del 68, el 24 d’octubre, que el govern federal decideix prohibir l’LSD, fins i tot per a la recerca mèdica. L’ONU no va trigar gaire a apuntar-se al carro prohibicionista i, l’any 1971, amb la tristament famosa Convenció sobre Substàncies Psicotròpiques, va decidir incloure l’LSD a la Llista I (Schedule I), la més restrictiva, la de les drogues més perilloses. Que bé que els governants del món mundial es preocupin per nosaltres d’aquesta manera! Què faríem sense ells!

Amb la prohibició (o una mica abans) també comença la narrativa oficial sobre els danys de l’LSD, que avui sabem que són autèntiques notícies falses, com és fàcilment demostrable. En primer lloc, l’LSD, com altres drogues psicodèliques, no genera dependència física; és a dir, no és addictiva en el sentit clàssic, ja que no genera cap mena de síndrome d’abstinència física. Fonamentalment perquè el cos desenvolupa ràpidament una tolerància total: si prens LSD tres dies seguits, al quart ja no sents cap efecte, per molt alta que sigui la dosi que et prenguis.  

En segon lloc, l’LSD presenta un risc baixíssim –gairebé menyspreable– de mort per sobredosi. Fonamentalment, perquè el marge de seguretat entre la dosi efectiva mínima i una dosi amb efectes tòxics sobre la salut és molt gran. Tant és així que no tenim constància de cap mort deguda exclusivament a una sobredosi d’LSD.

En tercer lloc, l’LSD és una de les drogues que menys danys físics provoca. Una de les causes d’aquesta baixa toxicitat es deu a la dosi més habitual, que se situa entre 50 i 150 micrograms (µg). Això suposa una quantitat milions de vegades més petita que altres drogues (que es prenen en mil·ligrams o grams). 

Si a això afegim que l’LSD és una de les drogues amb més potencial terapèutic, no s’entén que encara estigui prohibida fins i tot per a usos d’investigació científica. Caldria preguntar-se quanta gent que pateix depressió crònica, trastorn per estrès posttraumàtic, ansietat o qualsevol altra malaltia mental es podria beneficiar d’una teràpia alternativa amb LSD.

En qualsevol cas, però, no som pocs els que pensem que l’argument més sòlid en contra de la prohibició de l’LSD i de les drogues en general és polític, gairebé filosòfic. Les persones adultes hauríem de poder decidir prendre el que ens doni la gana sota la nostra responsabilitat; com, de fet, ja fem amb l’alcohol o la cafeïna. En el fons, la pregunta és aquesta: algú pensa seriosament que els nostres governants saben millor que nosaltres mateixos el que (no) ens convé prendre?

Ja ho sabeu, doncs. No val a badar. Diumenge vinent, 19 d’abril, molts de nosaltres sortirem a fer una passejada en bicicleta.