Què va ser primer: l’ou o la gallina? Adam o Eva? La serp o la poma? Tom o Jerry? Zipi o Zape? El clorur de polivinil o el polimetilmetacrilat? El xampinyó salvatge del Pirineu occidental o el xampinyó assilvestrat del Pirineu oriental? Ser o no ser? Totes aquestes preguntes ja les van resoldre els catalans. Perquè aquí, a això que en diem Catalunya, primer es va fer el país i després la identitat. Primer el hardware i després el software. Catalunya és una start up existencial rumiada per donar resposta a unes necessitats no satisfetes. Som una insatisfacció que crea una satisfacció. Som, amics, amigues, animalets, dimoniets... al segle IX. Neix l’ou i la gallina, i l’ou ferrat, i la truita... i el mega-súper-hiper pollastre que arriba fins el segle XXI: neix Catalunya.

Mireu-la. La docusèrie, vull dir. Comtes. Dirigida pel periodista Carles Porta i escrita conjuntament amb l’escriptor Albert Sánchez Piñol. L’estrena la Xarxa (a les televisions locals i Movistar+) el 27 de desembre. I aquí podreu veure el naixement de Catalunya a partir dels primers Comtes catalans. Abans un breu flashback. Coneixen la història? Adam i Eva, el big bang, el carboni 14, les formigues, els dinosaures, els ibers, romans, grecs, fenicis, visigots, sarraïns i... els francs. Els francs (el carolingis) són el cor d’Europa (França, Alemanya...). I sota el check point Pirineus tenien a uns paios subcontractats que els van endreçant en comtats (Barcelona, Urgell, Rosselló, Osona, Girona, Empúries, Ribagorça...). és la proto Catalunya. La Catalunya Catalunyes. La Catalunya coca de samfaina, macedònia, amanida, all i oli, carajillo, el trencadís gaudinià... I un bon dia, un senyor que era l’Enric Millo de l’època, és a dir, un delegat del govern carolingi, i que es deia Guifré el Pilós, comte de Barcelona, se li comencen a inflar els pebrots escalivats. Treu fum i el fum és indici de foc o de femer.

Mireu, a la gent dels comtats sempre ens toca el rebre: estem "entre dos mandíbules" (com es diu a la sèrie): entre l’imperi carolingi per dalt i l’Al-Àndalus per sota. Això és Catalunya: el pernil salat, desitjat i premsat, entre dos llesques caníbals. Som els atrapats. Doncs un dia, Guifré, com el seu estat (carolingi) no responia als problemes, necessitats, voluntats dels ciutadans (protocatalans) decideix fer pam i pipa a l’estat. Guifré el Pilós comença una nissaga pròpia. Guifré introdueix el gen del permanent caràcter antisistema català. Se salta la llei i nomena com a successors del Comtat als seus fills. Diu adéu als contractes escombraria de pseudollibertat dels francs. Adéu regionalisme autonòmic. Hola, dret a l’autodeterminació. Hola sobirana. Hola, independència. Neix l’espermatozou Catalunya. I fecunda. Plorant.

Crits. Espases. Sang. Llances. Ferits. Escuts. Sang. Cavalls. Morts. Porres. Sang. Guerra. I més guerres. Però se’n surten. Independència. Sobirania pròpia. Neix Catalunya sense dir-se encara Catalunya. I és un no parar. Una reproducció constant. I els catalans comencen a ser respectats i admirats al món. Poca broma: és català i se si l’inflen, vigileu. I gairebé dos segles després en una road movie sanguinària el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i el seu soci i amic Ermengol VI, comte d’Urgell, conquereixen Tortosa, Lleida, Mequinensa, Jaca, Calataiud, Fraga... i Sixena! I el solar de Sixena servirà per construir un monestir que construirem i pagarem nosaltres: els comtes catalans (després amb la confederació del comtat de Barcelona i el regne d’Aragó).

I, després, tot va continuar sent pau i arpes lisèrgiques, perquè com tothom sap va venir Jaume I, que era pacifista, ecologista i vegà i va conquerir Mallorca, València i el gran blau mediterrani lluitant només amb una fulla d’enciam harmònica i una bleda assolellada.  I després, i després... Fins ara. Ens ho han pres, i ho ens hem deixat prendre tot. Fins i tot ens han robat la nostra monarquia! I també ens han robat la nostra lluita, la nostra força, els nostre caràcter combatiu... Érem així. I ens diuen que mai hem sigut així. Érem rambos de les causes de la justícia i de la llibertat i ens hem convertit en bambis d’aparador de botiga d’animals per vendre plorant perquè ens dugui a casa qualsevol ésser. Això: ser o no ser.

Guifré el Pilós podia optar per continuar sent un Enric Millo de l’època o ser Guifré el Pilós. Sense el que va fer no estaríem aquí. Tant els que creuen que Catalunya ha de ser independent, com els que no. És el nostre pare (com els ibers son els nostres besavis). Cal tenir-ho en compte ara que igual entrem en un túnel d’hibernació. En una era glacial. En un congelador d’espai i temps. Ara, que igual ens convertim en esquimals tapant el nostre ésser. En pingüins de velocitat espasmòdica dubtosa. Ara, que potser tornarem a viure a iglús estufa catalana des de on sempre s’ha il·luminat el nostre moviment antisistema per existir. On hem aprés la llengua quan era prohibida fora, a la tempesta de fred dictatorial. On hem vist els mapes del nostre país i hem tocat la nostra història mentre nevava. Winter is coming: la frase no se l’han inventat els guionistes nord-americans de la sèrie Joc de Trons. La va parir un català: no pas per fer ficció sinó per fer realitat. Arriba l’hivern... “L’hivern dels pobles”, deia Enric Prat de la Riba a principis del segle XX.

Ell, un altre comte cívic català, el president que posa la primera pedra de la Catalunya estat, i estat del benestar, des de 1714 amb la Mancomunitat de Catalunya (1914). Diu: “Ara mateix, per als pobles l’hivern no és la mort, sinó la gestació d’una nova vida”. Així és: neva. Desgela. Aigua. Mulla. Terra. Menjar. Fruits. De l’hivern a la primavera. I els catalans són com la primavera: sempre retorna. És sempre la resposta. La resposta dels que volen viure i existir. I Guifré el Pilós és l’ou i la gallina. Malgrat, potser, no vulguem fer-nos segons quines preguntes, la resposta sempre, sempre, estarà a l’inici.