L'Aberri Eguna, dia nacional dels bascos, és la jornada en què el PNB mostra la seva cara més independentista, juntament amb la nit electoral, quan els seus fidels es dirigeixen a Sabin Etxea a cridar "independència" sense que importi com d'autonomista és el candidat del partit. Però aquest any, per moderar, els jeltzales han moderat fins i tot l'Aberri. Pel que fa a la construcció nacional basca, l'última fórmula proposada ara és una "co-sobirania" enmig d'un cant a la plurinacionalitat de l'Estat. I agur Ben-Hur.

L'Aberri del 2017 ha coincidit amb dos fets polítics molt rellevants i, des d'una certa perspectiva, contradictoris: el desarmament d'ETA i l'aprovació dels pressupostos gràcies a un pacte entre el PP i els partits del govern, PNB i PSE. En tots dos, la línia seguida per Urkullu ha estat de perfil baix, impuls pactista i poques ganes de molestar Madrid. Presagi de legislatura.

Actitud pusil·lànime, potser, però comprensible si es té en compte que el futur de la política basca es dirimirà ara en llocs on els bascos tenen un poder molt limitat. Primer, en la negociació dels pressupostos generals de l'Estat i, en segon lloc, en la negociació de la ponència d'autogovern que ha d'obrir pas a un nou estatut per Euskadi. Aquest capítol és un autèntic repte que, a dia d'avui, té encara un final molt obert, però que amb molta probabilitat s'acabarà jugant al Congrés. Però a més, sobre la taula hi ha la negociació del finançament de les comunitats autònomes, on hi ha cert risc que es posi en qüestió el model foral.

Des de Catalunya es tendeix a entendre poc a Urkullu i al PNB actual. L'independentisme observa amb neguit les seves posicions pactistes, i el considera poc menys que un traïdor per haver trencat una llarga fórmula d'entesa entre el nacionalisme català i basc amb el seu desmarcatge explícit del Procés. Mentrestant, des de partits com Ciutadans, PSC i PP, es veu als d'Urkullu amb indissimulable simpatia. A diferència dels catalans, els bascos parlen en un llenguatge pactista intel·ligible, autonomista, certament clientelar i encaixable en els paràmetres clàssics de la política espanyola des del 78. Model, creuen, del que els catalans haurien de fer.

Però les dues visions, d'independentistes i de no independentistes, són epidèrmiques i fenomenològiques, i no encerten a entendre la pulsió política que cavalca Urkullu i que, per cert, l'ha portat a una hegemonia electoral gairebé total. El diagnòstic que el PNB fa de l'estat espanyol és esfereïdor, en la mesura que el sap ferit, poderós i amb ganes de passar el corró recentralitzador també pels territoris bascos.

Ferit perquè és insostenible tal com és ara. Poderós perquè tant la composició social espanyola com el paper d'Espanya en l'àmbit internacional confereix a Rajoy poders gairebé absoluts per fer el que li doni la gana. I amb ganes de passar el corró perquè és el que ha fet amb entusiasme els últims anys en altres llocs i perquè, unint la insostenibilitat constitucional espanyola a les preferències mostrades pels espanyols, la sortida més lògica és la recentralització també en el bastió del nord.

Urkullu té el mandat clar de defensar el que hi ha. Els bascos tenen una posició radicalment conservadora respecte a la seva situació actual i el PNB juga a això amb astúcia. No té res a veure amb les preferències expressades pels catalans, que estan marcant un desig clar de, com a mínim, avançar en l'autogovern. Però tampoc amb les dels espanyols, que silenciosament però imparable han emprès un procés de desballestament autonòmic que té difícil marxa enrere.

Per això és revelador observar les relacions de suposada afinitat que s'estableixen entre el que representa Urkullu i el que representa un cert catalanisme no independentista, representat ara en bona part pels comuns però que va molt més enllà, cap a sectors del PSC, C's o fins i tot l'antiga CiU.

Perquè, tot i que els catalans semblen no saber-ho, fan un diagnòstic radicalment diferent. Colau i Domènech remarquen que l'Estat està en procés de canvi, que la plurinacionalitat arribarà i que les "aliances" espanyoles són claus per anar tots en la mateixa direcció. El PNB opina just el contrari. Entén que les preferències espanyoles li van a la contra i no teixeix aliances espanyoles amb iguals (no només òbvies i senzilles sinó francament inútils si són minoria) sinó negociacions amb els diferents des de l'estira-i-arronsa.

El diagnòstic d'Urkullu es basa en el realisme del coneixement dels engranatges de la política espanyola cap a Euskadi, mentre que el diagnòstic del catalanisme es basa en la voluntat d'un projecte polític per a Espanya des de Catalunya. Per entendre'ns: el PNB pot pactar amb el PP de Rajoy sempre que sigui pern mantenir l'estatus actual. L'electorat basc ho entén. I ara, pot En Comú o el PSC pactar amb Rajoy i, més encara, pot pactar per no aconseguir ni tan sols la demanda de mínims a Catalunya?

És per això que el que pel PNB és una benedicció electoral, pel catalanisme no independentista és un problema important a llarg termini. Per Rajoy és tan fàcil desactivar-lo com obrir la reforma Constitucional. Una altra cosa és que vulgui. El moviment electoral sobiranista que ha sacsejat Catalunya tanca el nou catalanisme en una paradoxa en què, mentre posi per davant no alimentar l'independentisme a fer un diagnòstic real de l'estat espanyol, seguirà sense poder articular una alternativa nacional sòlida davant l'independentisme.