La majoria de mitjans han repetit aquest divendres, de forma mimètica i acrítica, que la tria d'Enric Millo com a delegat del govern espanyol a Catalunya és una aposta pel diàleg per part de Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría en la línia del que demanava dijous Joaquim Gay de Montellà per exemple. I contraposaven, és clar, el "gironí d'adopció" amb la fins ara delegada María de los Llanos de Luna, una senyora rígida i de posicions molt dures amb la que era impossible tenir-hi qualsevol conversa. És cert que Llanos de Luna era una virreina a l'ús, la típica i tòpica funcionària de l'Estat que es nega en rodó a fer qualsevol esforç per empatitzar amb la realitat social que l'envolta.

Però creure que ara amb Millo les coses seran diferents és perdre el temps i serveix per poca cosa més que per fer bullir l'olla. En la fase en la que es troba el procés, pot suavitzar de portes enfora les formes de la seva antecessora, però seguirà sense facilitar la feina als consellers de Puigdemont i també empaitant els ajuntaments sobiranistes. Donarà més entrevistes, això sí, i es prodigarà als actes socials. Millo és un polític professional. A Unió era orgànic, després es va enfrontar amb Josep Antoni Duran i Lleida quan va caure en desgràcia i va engreixar l'ala sobiranista del partit. Finalment, quan ERC li va dir que no tenia lloc per ell a les llistes, va optar per implicar-se en el "gir catalanista" de Josep Piqué. Sense contradiccions ni remordiments aparents ha superat les mentides de l'11-M, la campanya catalanòfoba de l'Estatut, la llei Wert que atacava la cohesió social o l'impacte dels casos de corrupció. Sempre amb un somriure.

Millo és un polític i s'omplirà la boca de diàleg. Però de quin diàleg parlem? Escoltant dijous al Congrés el discurs de Felip VI, i també el dels dirigents del PP, el PSOE i C's, que sumen 254 dels 350 escons, és evident que aquest pot donar possibilitats en assumptes com el finançament (sempre dins el "règim comú") però en cap cas la independència. Hi ha una amplíssima majoria de catalans partidaris del referèndum d'independència. És, a més, una majoria sostinguda en el temps i no una flamarada. I, d'entre les que es van presentar a les darreres eleccions catalanes, l'independentisme és la primera opció amb claredat (del famós 52% en contra no en coneixem el mandat) i compta amb la majoria d'escons al Parlament. Es dóna, a més, la circumstància que, amb el vist-i-plau de Junts pel Sí, la CUP i els "comuns", Puigdemont ofereix pactar la data, la participació per declarar-lo vàlid i les preguntes del referèndum. L'única línia vermella del sobiranisme és que es pregunti per la independència. No fer-ho seria, arribat el cas, una estafa.

Si el diàleg del delegat Millo no contempla una votació en termes democràtics homologables sobre la independència, pot servir per entretenir-nos un temps a base de literatura periodística, per tranquil·litzar els partidaris de la tercera via (Miquel Iceta ja s'ha felicitat de la seva arribada) i per fer reunions i més reunions que no resoldran el problema de fons. Algú que, com ell, ha estat un sobiranista de pedra picada ho sap prou bé.