El president català torna a la Moncloa després de més dos anys d’incomunicació. La reunió entre Torra i Sánchez sembla que ha anat molt bé: cordialitat, educació institucional, elegància, respecte i diàleg "franc i sincer". Una entesa escenificada en el desig de Torra de visitar la font on Antonio Machado es citava d'amagat amb la seva darrera amant, Pilar de Valderrama, la cèlebre Guiomar. Un últim amor que la guerra civil va estroncar i que va acabar del tot amb la mort del poeta a l'exili, a Cotlliure.
 
És una història fascinant, on intervenen destí, fatalitat, passió, bellesa, poesia i eternitat. On també veiem els efectes de la crua incomunicació que ho va esguerrar, que va separar famílies, que va esbocinar vides sense possibilitat de reparació, amb vencedors i vençuts. Anys després, les pulsions cícliques d'aquest Estat que no troba el seu encaix ni la manera de tancar ferides obertes durant tant de temps segueixen el seu curs: Torra surt de la trobada amb el compromís de recuperar les lleis suspeses pel Tribunal Constitucional i un diàleg a fons en el marc autonòmic, però també amb un "no" rotund al dret a decidir que reclamen una majoria de catalans.

Si l'aposta del sobiranisme és el diàleg, alguna cosa falla, d'entrada. Convé no oblidar que el diàleg ha de ser un mitjà, no pas una finalitat. Aleshores: és possible tenir una bona relació amb algú amb qui no estàs d'acord en el més rellevant? És possible que sense estar d'acord amb el dret a decidir els governs de Torra i Sánchez es posin d'acord en altres temes transcendents? Quina necessitat tindria l'Estat de seure a negociar quan ja té "la normalitat" desitjada sense haver hagut de negociar? És possible separar coses i fer bona cara mentre tens els càrrecs legítims i electes a l'exili, perseguits, calumniats, amenaçats o engarjolats?
 
Som davant d'una trobada històrica. I ho és perquè obre una etapa tan excepcional com anòmala, on viurem la disfunció d'un anar fent autonomista que es disfressa d'una pomposa declamació republicana. Fets que van per lliure i paraules que els justifiquen, com la retòrica que nodreix la poesia. Com aquell poema on Machado deia, en ple encontre amb Guiomar: "Tu boca me sonreía. / Yo pregunté: ¿Qué me ofreces?". És això mateix, president.