És un fet innegable que hi ha un sector de l'independentisme profundament descontent amb la gestió feta pels partits sobiranistes a les institucions, ja en plena era del que podríem anomenar com a post procés. Vist com ha anat l'assoliment de l'objectiu principal que hauria de definir un partit independentista —assolir un estat propi— sembla evident que el suspès és majúscul. Després d'anys de promeses incomplertes i declaracions d'intencions que no han passat d'aquí, la independència de Catalunya és, per bona part d'aquest sector de l'independentisme, més lluny que mai.

Un espai polític, per cert, on curiosament no es distingeixen mai aquells partits independentistes que han gestionat el Govern català durant els darrers lustres —ERC i Junts— i els que n'han restat al marge, com la CUP. És aquest mateix sector polític que proposa des de fa temps l'abstenció electoral com a millor revulsiu contra que anomenen "partits processistes", una abstenció que ja va sobrevolar les recentment passades eleccions municipals amb uns resultats de dubtosa eficàcia: més desavinences entre independentistes, més regidors d'extrema dreta i més ajuntaments en mans del PSC o del PP.

Resumidament, la idea abstencionista es basa en el fet que si es castiguen els partits independentistes a les institucions tot retirant-los el suport —amb la paradoxal abstenció activa—, es donaria la sotragada necessària en el si de l'independentisme per tal de poder començar a fer foc nou. Segons aquesta idea, la pèrdua de poder institucional i econòmic d'uns partits instal·lats a les institucions, és el mal necessari com per començar un viratge que porti l'independentisme institucional a fer un "independentisme real" d'una vegada per totes.

A parer meu, el votant independentista té motius de sobres per estar profundament decebut amb la gestió política d'un moviment que ha pogut posar l'estat espanyol contra les cordes de forma evident durant els darrers anys i que no ha sabut —o no ha volgut, segons a qui li preguntis— aprofitar el poder que tenien per tal assolir la independència. Però ni per això jo deixaré de ser independentista —n'hi ha que ja ho érem molt abans del procés— ni tampoc em sumaré al carro d'una antipolítica profundament tòxica i perillosa. I agradarà més o agradarà menys, promoure la desafecció, encara que sigui de forma activa, no deixa de ser una de les cares de la moneda d'aquesta antipolítica.

No obstant això, i sense compartir l'estratègia, entenc perfectament el sentiment que mou bona part dels que aposten per l'abstenció, perquè creuen que realment pot servir per a canviar les coses en positiu. Però també cal conèixer molt poc aquest país nostre, per no saber que entre els promotors més abrandats de l'abstencionisme independentista hi ha activistes de pedra picada de la vella escola, però també passavolants que des de fa quatre dies branden fort l'estelada i alliçonant a tort i a dret fent brillar massa sovint una manca de perspectiva i cultura política evident. I sí, entre els abstencionistes també hi trobem, ben actius, alguns personatges de l'independentisme extraparlamentari de capelleta personal i personalíssima que esperen des de fa anys el seu moment de glòria per alliberar Catalunya —quina llàstima no tenir la seva fórmula secreta per fer la independència en un tancar i obrir d'ulls!— i que tenen la vista posada en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya amb un tacticisme evident.

El que m'inquieta més de tot plegat, però, és que no deixo de veure-hi grans dosis de l'anomenat "processisme" en aquesta manera de lluitar-hi en contra. Al cap i a la fi, es proposa un independentisme màgic on els canvis passen segons un guió preestablert, sense tenir en compte ingerències externes, la conjuntura política i social i la incapacitat absoluta de canviar les coses d'un dia per l'altre. Perquè digueu-me agosarat, però jo això de regalar el nostre espai polític als socialistes o directament a la dreta i l'extrema dreta, sigui aquí o a Madrid, no acabo de veure-ho clar. Encara més, hi ha qui espera amb candeletes la nit del 23 de juliol per apuntar-se el "gol" d'una gran abstenció sense tenir en compte que la desafecció política és profundament transversal no només entre l'independentisme, sinó en tot l'aspecte ideològic de les anomenades democràcies liberals de tota Europa. 

De fet, hi ha qui desitja —amb la boca petita— un govern on l'extrema dreta acabi tenint ministres perquè creuen que això causaria tal daltabaix que faria reaccionar la societat catalana d'una vegada per totes. Allò del "com pitjor millor", sí. Però sense tenir absolutament res preparat, fiant-ho tot a una màgia de conte de fades que avui dia ja sabem de sobres que és la gran trampa del procés.