L’ambient polític més o menys oficial està donant una gran importància a les paraules que pronuncia el rei Felip. Ho passen tot pel microscopi. Doncs potser que ho fem. El rei espanyol, al fòrum de les nacions que són estat, ha fet un cant a la diversitat i a la unitat, exactament el mateix que va fer quan va prendre el ceptre i la corona. L’home parla bé, se li entenen les paraules. El subtext també. El subtext diu: mireu tota la tolerància que tenim envers les minories, que els donem encaix en la política, la llengua, la cultura, etc., i resulta que els catalans diuen que marxen perquè no els deixem ser. Per això, perquè els catalans estan en l’agenda mundial, el rei té tant d’interès a assenyalar el respecte a la diversitat. No pas, com diuen els bons lectors espanyols, perquè estigui pledejant a favor de la tolerància. És un discurs-Margallo, marca Espanya.

De fet, mai hi havia hagut, en aquesta democràcia, una envestida tan forta contra la llengua catalana en el conjunt dels dominis. Si fins i tot els tribunals ens donen la raó i suspenen el TIL balear, amb el cap de la consellera rodolant escales avall, dit sigui com a metàfora, que no li vull cap mal. A Aragó imposen el francès per comptes de permetre el català; a les terres valencianes les famílies no poden aplicar la Llei Wert al seu favor perquè el text només compta per l’espanyol. I vinga recollir signatures per tenir tele en la llengua de casa! Si això és comprensió, senyor rei…! Però és que, a sobre, en Felip VI es presenta com el paladí de la democràcia al món, amb permís del TC; un món on, diu, combatrà amb totes les seves forces la pobresa. Fa anys que no hi ha, a Espanya, tants pobres: potser a palau no arriba la Creu Roja.

Que el rei parli tan lluny de la realitat és un problema per al rei. Fa que la monarquia sembli una cosa etèria, que no toca carn. Potser sí que el món, tot escoltant-lo, pensa que els catalans volen marxar per les peles. Però el cas és que escoltem en Rajoy: no, i sense contrapartides.