Son moltes les persones que en diferents indrets del món i des de diferents disciplines fa dècades que reflexionen sobre el final de la vida i el patiment insuportable.  Les comissions que han reivindicat el Dret a Morir dignament, els comitès de bioètica i molts grups de suport a l’entorn de casos concrets, han fet possible un text que ja és llei.
 
Com que en la política quan es pretenen ampliar drets individuals, sempre hem de presenciar espectacles esperpèntics, no és possible parlar d’aquesta aprovació sense mencionar a qui fou (fins la seva mort prematura) president federal de l’associació dreta morir dignament, el Dr Luis Montes Mieza, a qui es va acusar injustament i va haver de defensar-se davant dels tribunals per l’acusació de sedacions excessives, quan era cap del servei d’urgències de l’Hospital Severo Ochoa, pels responsables sanitaris de la comunitat de Madrid.
 
Tots els procediments judicials van ser arxivats, excepte la seva victòria quan va aconseguir que condemnessin per delicte continuat d’injuria greu realitzat amb publicitat a Miguel Àngel Rodriguez, l’incombustible home de Jose Mª Aznar en la defensa de l’essència del pensament ultraconservador i la persecució de persones de mentalitat oberta.
 
Cal reconèixer que en aquesta qüestió ens hem situat entre els primers estats del món que disposa d’una regulació amb les garanties necessàries perquè ningú pugui actuar discrecionalment, esbiaixadament.
 
Des de l’any 2002 els holandesos disposen d’una llei que reconeix el dret a posar fi al fil de vida de malalts amb patiment insuportable i irreversible. És un dret reconegut de manera universal, però només s’aplica el procediment que posa fi a la vida de manera ràpida, segura i indolora si el metge responsable de la seva malaltia creu que compleix amb la condició d’insuportable i irreversible i així ho pensa, també un altre professional que no hagi conegut al pacient amb anterioritat.
 
Poc després, Bèlgica i Luxemburg van aprovar lleis quasi idèntiques. Canada i Colòmbia han aprovat normes que donen cobertura legal a aquest dret d’acabar amb la vida pròpia si el patiment és insuportable, persistent i ja no és pot veure l’esperança de tornar a gaudir-la.
 
Des de fa anys moltes associacions de malalts i familiars de malalts demanaven que es despenalitzes l’acció d’ajudar a morir als malalts que ho sol·licitin i compleixin amb aquestes condicions: patiment insuportable i persistent i irreversibilitat dels danys.
 
S’ha dit i repetit que l’establiment d’un dret en l’ordenament jurídic no obliga a ningú a fer-ne ús, però allibera als professionals que hi participin de qualsevol responsabilitat penal; per això parlem de despenalització.
 
Durant el debat del projecte de llei ja hem hagut d’escoltar que volem assassinar, que la intenció es desfer-se de pacients que generen molta despesa sanitària i unes quantes difamacions i insults a la intel·ligència malalts que coneixen molt bé com evolucionarà la seva malaltia i de professionals que fa molts anys que parlem de patiments innecessaris.
 
En la presentació del projecte de llei, la ministra Carcedo va recordar al Dr. Montes, l’anestesiòleg i cap del Servei d’Urgències de l’hospital de Leganés, tan injustament acusat. Fou una acció abominable dels dirigents del PP de la Comunitat de Madrid que uns anys després els tribunals de Justícia sobreseurien de manera definitiva sense trobar cap acció irregular i encara menys, il·legal.
 
Venim d’aquell PP i per les primeres declaracions que hem escoltat, no han canviat gaire la seva manera d’encarar aquest debat interessant, que ens cridarà a tots a fer reflexions sobre el coneixement científic actual i les bases bioètiques que l’emparen i el paper dels professionals de la sanitat, metges, psicòlegs, infermers...en la cadena de la presa de decisions.
 
El Dr. Montes després d’aquelles greus acusacions va rebre suports de metges d’arreu del món i va constituir i presidir l’associació Derecho a Morir Dignamente. Luís Montes no podrà participar en aquest debat, perquè va morir als 69 anys ara en farà tres. Avui, però el 84% de la població son partidaris de permetre l’eutanàsia en cas de malaltia incurable, irreversible i que provoqui greu patiment a qui la pateix.
 
No estem parlant de mesures pal·liatives, ni de retirar suport vital quan és evident que ja no serveix; parlem d’aplicar un procediment clínic predeterminat, en dosi única que produirà la mort segura, indolora, en situació de calma, com a dret sol·licitat explícitament pel pacient. Cal dir a les coses pel seu nom i contestar amb la mateixa serenitat i fermesa a les apocalíptiques veus de posicions ultraconservadores quan ens acusin de tota mena de maldats als que defensem l’eutanàsia.
 
Sabem que les conquestes socials no són fàcils i assumirem el debat des de la demostració empírica del patiment i la irreversibilitat. La llei aprovada,  atorga als professionals sanitaris la confiança necessària per a la valoració i la decisió i estableix mecanismes de doble verificació i doble control, doble decisió necessaris.
 
La llei no intenta imposar l’obligació a ningú, perquè el dret a la eutanàsia no és una imposició a ningú. Seran molt poques persones les que anualment la sol·licitin. I els que tot i els patiments insuportables i sense perspectiva de possible millora que per convicció o creences religioses o per diverses circumstancies no vulguin fer-ne ús, han de saber que tindran l’atenció acurada que es mereixen fins el seu darrer alè.
 
Ara, caldrà, però, ser vigilants amb el mecanisme d’objecció perquè no torni a succeir el que alguns van aconseguir amb la interrupció de l’embaràs, que es negaven a fer-ho en centres de la xarxa pública i no tenien inconvenient en fer-ho en centres privats. També caldrà demanar als centres públics que preparin espais adequats pel darrer comiat.