La Vanguardia i El País publicaven ahir dues enquestes sobre la imatge de Felip VI. Tranquil·la la sedició! El nou rei gaudeix d’una magnífica salut de paper. La del diari de Barcelona, més extensa, preguntava explícitament si hi ha a Espanya “una demanda social àmplia per convocar un referèndum per decidir entre monarquia i república”. Malgrat la interpretació que en fa Mariano Rajoy, el resultat és favorable de manera contundent a reconèixer-la, aquesta demanda social: el 57,7 per cent dels enquestats així ho entenen. Una segona pregunta els interpel·lava directament sobre la forma d’Estat que volen per a Espanya. Mentre el 51,9 per cent es decanten per la monarquia parlamentària, el 38,8 per cent ho fan per la república. No és gens menyspreable, doncs, aquesta segona opció. I és ben obvi que, si les enquestes mereixen credibilitat, hi ha una majoria de contribuents que es deuen haver sentit estafats quan se’ls ha privat del dret a decidir arran de l’abdicació de Joan Carles I.

Els raves només es poden agafar per les fulles. Les enquestes s’han d’agafar pels resultats. I queda clar que el Partit Popular i el PSOE, els dos partits hegemònics a Espanya, han usurpat a tots els votants la possibilitat de decidir en una qüestió que els motiva. És una estafa que siguin les dues forces polítiques hegemòniques les que sentenciïn, amb la paraula i el fet, què interessa i què no a la gent. No és estrany, doncs, que ells els interessin cada dia menys.

A Espanya, per tant, com a Catalunya, no es pot decidir, però sí que es pot opinar... a través d’enquestes. Per això se’n fan tantes i per això també desperten tant la curiositat. Són cares, però resulten molt efectives quan un mitjà de comunicació en publica. A Catalunya el sentiment unionista i l’independentista se segueixen gairebé al dia. Com la temperatura d’un malalt procés de curació. Fins i tot se’n fan corbes i revolts. El resultat de cada nou sondeig del CEO o del CIS és celebrat com la final d’una lliga. No podem omplir urnes, però podem omplir qüestionaris.

La demoscòpia substitueix la democràcia. Aquesta suplantació comporta un greu problema. Un dèficit democràtic feridor. Perquè la gent acaba frivolitzant la pròpia voluntat. La voluntat popular. Si l’única manera de saber si els catalans volen ser independents o si els espanyols volen ser republicans són les enquestes, resulta que aquest sistema oscil·la, gira, va i torna. No para. I no serveix de gran cosa. Fa deu anys només volien la independència el 20 per cent dels catalans i ara fa temps que han superat el 50 per cent. Però qui pot assegurar que, si calgués resignar-se a l’enquesta com a únic termòmetre democràtic vàlid, d’ací a deu anys no tornarien a ser el 20 per cent?

Les enquestes mostren sensibilitats variables, volubles. Per això n’hi ha que poden acabar pensant que les votacions mai reflecteixen bé la voluntat popular, perquè aquesta pot ser demà diferent a avui. O que un referèndum és un miratge, perquè els votants podrien dit una altra cosa del tot diferent un mes més tard. Com fan les enquestes. Substituir la democràcia per la demoscòpia infantilitza, multiplica el relativisme i la desconfiança. Consolida els valors més reaccionaris d’una societat. Ens fa encara més líquids.