"Molts liberals amb influència política, com l'antiga assessora de [Boris] Ieltsin Galina Staravoitova, creuen que el fracàs econòmic i l'autoestima lesionada de Rússia són tan profunds i inflamables que no es pot descartar l'ascens d'un moviment autoritari carismàtic". El fragment de David Remnick a La tumba de Lenin, escrit el gener de 1994 en forma d'epíleg a l'edició original, pronosticava el magma que va permetre l'aparició i la consolidació de l'estat autocràtic de Vladímir Putin. Remnick, corresponsal de The Washington Post a Moscou en els anys previs a l'esfondrament del règim soviètic, va saber transmetre els perills que es coïen després de la desintegració de l'URSS. L'agost de 1999, Ieltsin va nomenar Putin primer ministre en funcions i va deixar pas. L'antic cap del KGB ja tenia les claus per fer possible aquell "moviment autoritari carismàtic" anunciat en el llibre del premi Pulitzer, que la perspectiva del temps permet categoritzar com a clarivident. Una lectura de la història com a mapa per cartografiar un present incert.

Putin acumula dues dècades de poder indiscutit, trajecte en el qual ha desfigurat la democràcia per assegurar-se el control del Kremlin, ha liquidat l'oposició -en el sentit literal del terme-, ha reprimit la protesta, ha censurat la premsa i ha corromput les estructures de l'estat, amb beneficis per a oligarques que han fet negocis amb la protecció del president. La continuïtat de Putin s'ha consolidat sobre el control del carrer i el miratge de la grandesa, prosperitat traduïda en una riquesa mal distribuïda, massa desigual en un país que podria ser més solvent del que indica la butxaca de la seva classe mitjana.

La Rússia del Putin totpoderós, com tots els règims en què el pas de la nació recau en els designis d'una sola persona, necessitava un relat expansiu per mantenir-se. I aquest relat és la recuperació del rol de potència mundial, un exercici de satisfacció de la nostàlgia imperialista, amb voluntat tant de desestabilitzar eleccions nord-americanes com d'amenaçar la integritat territorial de països veïns en nom de l'autoprotecció. La invasió d'Ucraïna casa amb la propaganda que diu que la ingerència de l'OTAN en fronteres naturals de l'espai rus és un atac que permet a Moscou defensar-se.

Quan tocava auditar el perill de guerra a Ucraïna vam obviar -també qui escriu- la variable de la determinació de Putin a interpretar la història de forma interessada. L'argument últim era que el president rus no s'atreviria a desencadenar un conflicte armat a gran escala. Ucraïna era un pastís massa gran, i moviments equivocats el podrien aïllar i comportar-li enormes repercussions domèstiques, des de la contestació ciutadana fins a turbulències econòmiques, derivades de les sancions internacionals. Però tot això no va frenar Putin. Seria aventurat afirmar ara que el soroll que hi pugui haver al carrer, els efectes econòmics de la guerra i la pressió internacional sobre Rússia poden conduir a una desestabilització immediata del Kremlin. Però Ucraïna sí que es pot convertir en un fangar per a Putin. Fang militar, malgrat l'ofensiva creixent sobre Kíev, i també polític. El reviscolament de l'OTAN, l'actitud distant de la Xina i l'actuació unitària de la Unió Europea són resultat directe de la bel·ligerància del president rus, més afeblit avui que fa una setmana.

D'Europa se n'esperava coherència en la resposta a l'expansionisme rus, des de la solidaritat amb Ucraïna i els seus refugiats fins a l'alineació amb les pautes de l'Aliança Atlàntica, que en un exercici de prudència no ha mogut fitxa sobre el terreny. Però Brussel·les no ha aclarit fins on està disposada a arribar si Putin persisteix a escalar el caos. No és el mateix escoltar la fermesa d'Ursula Von der Leyen en el càstig a Rússia que descodificar l'escenari de guerra que verbalitza Josep Borrell, poc mesurat en una tasca, la diplomàtica, que es defineix a partir de l'ús afinat de cada paraula. Borrell interioritza el cas ucraïnès com una batalla explícitament europea -"Som en una guerra", deia aquest dilluns-, però els líders europeus no han estat tan contundents. En una Europa en què la força armada encara no té la naturalesa d'exèrcit comunitari, seria convenient saber què significa tenir un rol actiu en la resposta a la invasió d'Ucraïna.

La credibilitat europea quedarà falcada, doncs, si difon un missatge diàfan sobre les implicacions del conflicte per als estats membres, manté l'atenció humanitària que tant ha fallat en la crisi dels refugiats del Mediterrani i és persistent per fer entendre a Moscou, amb armes que no són militars, que la pau no pot dependre d'un torcebraç amb la població civil a la diana. Una Europa ferma i responsable enfangarà encara més Putin.