Som a una època en què la música catalana sembla moure's entre extrems i mentre els grans recintes i les festes majors s'omplen amb les bandes de revetlla que tots coneixem, a l'altre extrem del paisatge hi trobem el pop més sigil·lós, discret i ingràvid de la història, el que subministren els senyors Ferran Palau i Joan Pons, aquest darrer sota el nom artístic d'El Petit de Cal Eril. Dos creadors de cançons que transiten carrils separats parlant el mateix idioma, compartint músics i fins i tot fent concerts conjunts, com el de divendres que ve, 20 de desembre, a la sala Apolo (entrades exhaurides des de fa un mes).

No hi deu haver gaires precedents d'una relació tan propera entre dos músics que, alhora, no atempta contra cap de les seves identitats, ans el contrari. A vegades arriben a semblar una mena d'ens bicèfal; d'altres, dos cossos connectats per una força còsmica, que imaginem deu modular i gestionar Jordi Matas, productor i músic de totes dues bandes.

Fins i tot els 'tempos' productius són semblants, de manera que un any després d'enlluernar-nos amb els seus àlbums, l'anomenat 'disc triangular' d'El Petit de Cal Eril, i 'Blanc', de Ferran Palau, l'embranzida creativa els ha dut a publicar, tots dos, nous treballs en aquest 2019: 'Energia fosca' i 'Kevin', respectivament. De nou, obres en estat de gràcia, que veurem aviat destacades a les seleccions dels millors discos de l'any.

Com que són gent espavilada i saben que a la música, si no t'aculls a cap etiqueta, et convé inventar-ne una amb urgència, es van empescar tots dos la de pop metafísic, ben formosa. Així coneixem ara aquest subgènere propens als textos críptics, els conceptes intangibles i les sonoritats aèries, amb pauses introspectives i ambients espaiosos.

Si Palau i Pons formessin part del mateix grup, la seva singladura acabaria amb força probabilitat com el rosari de l'aurora. Xocs d'egos, enveges, veure qui signava cada cançó: em deia l'altre dia un antic alt directiu d'una multinacional discogràfica que les discussions pels drets d'autor han estat sempre la principal causa dels alts i baixos i les dissolucions dels grups. No només ara que es venen menys discos i el que importa és l'autoria: "no hi ha hagut cap època en què això no fos així", va sentenciar.

Però res d'això passarà mai al Ferran i el Joan, que han trobat la manera ideal de formar part d'alguna cosa sense figurar al mateix grup. Potser algunes bandes de curta vida de la història del pop haurien durat més si s'haguessin subdividit conservant una sintonia conceptual, la bona entesa i la disposició a compartir músics i concerts. Hi ha més maneres de fer les coses que no pas ens pensàvem. Ells van trobar la seva fa temps: felicitats.