Barcelona és plena de festivals de música: grans, petits, amb vocació luxosa o menestral, de hipsters i de protesta, de músiques avançades i de trobadors, d’estrelles i de noms emergents. És bo que tots coexisteixin passant pel damunt dels prejudicis i de les consignes que es donen en totes direccions, perquè aquest és un teixit total, d’èxit, que funciona tant a l’hora de col·locar la capital de Catalunya en el mapa com d’atendre amb sensibilitat propostes que, per la llei del mercat, potser no existirien, però que fan que aquesta ciutat sigui un lloc una mica més interessant.

Gairebé ningú escolta els pianistes dodecafonistes, que tenen aquesta mania d’ajuntar les notes d’una manera tan estranya, però, com em deia no fa gaire el cantautor Enric Hernàez, el món és millor amb ells que sense ells. Hi estic d’acord. Salvem els pianistes dodecafonistes! I les expressions culturals minoritàries! Salvem i respectem, també, però, els festivals que fan gran Barcelona, que ens porten figures internacionals, fins i tot aquells que puguin tenir certa aura exclusiva, i on les entrades, és cert, valen un ull de la cara. La localitat per assistir a la final de la Champions costa entre 70 i 390 euros (fins a 2.000 a la revenda), l’esdeveniment es fa a un estadi per a 76.000 persones, no pas a un teatre, al preu cal sumar-hi viatge, hotel i estada, i no només no observo que ningú s’escandalitzi, sinó que aquests dies la demanda ha desbordat l’oferta i els tickets es concedeixen per sorteig.

Al cap i a la fi, que l’entrada d’un concert d’una figura pop al Palau, el Liceu, l’Auditori o Pedralbes pugui costar 100 euros, o més, no és tant cosa del promotor com de l’artista, partidari de cobrar el mateix catxet tant si actua al Palau Sant Jordi, amb 18.000 localitats, com si ho fa a un espai per a 2.000. Així és el "show business", amics, i les estrelles del rock o de la cançó solen practicar la poesia social fins al mateix límit que els senyalitza el seu cap de tresoreria.

El món cultural està aquests dies expectant amb les decisions que haurà de començar a prendre molt aviat l’equip que es faci càrrec del consistori de Barcelona, i crec convenient recordar-los que és tan important preservar i cuidar els pianistes dodecafonistes, i els cantautors compromesos, i les músiques que sorgeixen del carrer i de la gent senzilla, com els grans esdeveniments i els projectes que donen prestigi exterior a la ciutat (i que no sempre són els que reben més subvencions, i potser ja està bé que sigui així). Tot forma part del patrimoni col·lectiu dels barcelonins. No cal que vagin gaire lluny perquè algú els ho expliqui: n’hi ha prou amb què demanin consell als tècnics i regidors d’Iniciativa, que han participat durant 32 anys d’aquesta manera de fer les coses. Senyora Colau, escolti’ls, tingui vostè la bondat.