Sense cap mena de dubte, Catalunya i els seus ciutadans i ciutadanes vivim un moment apassionant i dur a la vegada. Socialment, vivim un dels episodis més negres dels darrers anys a causa de les polítiques d’austeritat imposades des de la Troica europea, assumides i portades a la pràctica pel govern espanyol i català amb mà de ferro. I les conseqüències són ben evidents, destrucció d’ocupació incessant, desenes de joves que marxen cada dia per trobar futur en altres països, i pobresa i desigualtats socials. Situació de la que alguns, una minoria, n’estan sortint molt beneficiats.

Enmig d’aquesta dura situació, el govern central del PP aprofita per carregar-se i destruir allò en el que mai ha cregut l’estat de les autonomies i una democràcia viva. Cada setmana una nova mostra, la satisfacció davant el tancament de Canal 9, la proposta  d’eliminar organismes bàsics i fonamentals de la Generalitat, i una llei de seguretat que vol ser una mordassa per als moviments socials. Tot perquè el poble no protesti ni parli. I sempre, com no, en nom d’una Constitució, que en el seu moment ja els va semblar  que tenia masses concessions.

És d’estranyar doncs que havent patit l’atac del Tribunal Constitucional a l’Estatut, més totes aquestes polítiques recentralitzadores, l’anhel de decidir en una consulta sigui cada dia més ampli, més transversal i majoritari? És d’estranyar que aquest anhel esdevingui esperança de fer un “reset” democràtic, social i nacional i començar de nou? La ciutadania ho hem deixat clar en diverses ocasions, volem decidir, i per això avui al Parlament som majoria els grups que han recollit el mandat de convocar la consulta, emplaçant-se a abans d’acabar l’any a tenir data i pregunta .

Hem estat capaços d’arribar fins aquí junts als que ens uneix el desig democràtic de decidir i serem capaços d’arribar tant lluny com vulguem si sabem mantenir aquesta unitat. No ho trenquem. Des de la dreta, PP i Ciutadans,  es freguen les mans pensant que la consulta suposi major polarització i trencament de la cohesió social. I altres, tot i ser dins del procés, poden tenir la temptació de posar per davant els càlculs electorals.

Jo sóc independentista, i vull guanyar. Tinc clar que només ho aconseguirem si som capaços de no fer fora d’aquest vaixell tots els possibles aliats en aquest pols immens davant l’Estat. I alhora aconseguirem que el procés tingui credibilitat i suport si els que governen i  hi donen suport no amaguen el patiment que generen les seves polítiques darrere el debat nacional.

Per mi doncs, la consulta és el final d’un principi. La pregunta ha de ser sens dubte amb un “sí” i un “no”, res més. No hi caben terceres vies  que no contemplin  el dret a decidir. La clau és, ens podem permetre que en aquest sí no hi siguin tots aquells que també volen començar de nou?