Des de dijous i fins aquest dissabte se celebren a Sitges les jornades del Cercle d'Economia. És un punt de trobada tradicional de directius i empresaris que, animats per un lobby amb una junta directiva on també hi tenen cabuda personalitats del món acadèmic, escolten els dirigents polítics i els traslladen les seves inquietuds. La dificultat per trobar una sortida que sigui del seu gust al procés català (la majoria d'ells són partidaris de la tercera via que mantindria Catalunya dins d'Espanya amb fórmules més atractives de convivència gràcies al finançament o les infraestructures) els ha dut a tancar-se com un caragol a la seva closca. Als passadissos, molts d'ells afirmen, rotunds, que no hi ha res a fer, que el procés ja és passat -segur que els incisius articles sobre el "post-procés" d'aquests dies a molts diaris hi ajuden- i que no queda més sortida que unes eleccions. Autonòmiques, per descomptat. Fins i tot fabulen amb Junqueras disfressat d'Urkullu.

Contra aquest estat d'ànim, els líders independentistes poc hi tenen a aportar. Les cartes són ja damunt la taula. Mariano Rajoy ha despatxat aquesta setmana amb caixes destemplades (i en un vist i no vist) la petició de Carles Puigdemont per negociar el referèndum. El president espanyol pensa que, en aquestes condicions, li surt més a compte tancar la paradeta d'una oferta de diàleg que no anava més enllà d'oferir al mandatari català que exposés el seu projecte al Congrés, on havia de quedar clarament minoritzat. A la Moncloa esperen que la seva contundència i les seves amenaces (allò del govern "disposat a tot" que duia El País a la portada) siguin suficients perquè els líders catalans s'espantin, es facin enrere i que no calgui adoptar cap "via dràstica" de les que ens explicava Roger Pi de Cabanyes al seu Canal Madrid.

Aquest dissabte l'ANC, Òmnium i l'AMI constataran que la via pactada que encara defensen sectors dels comuns -la victòria de Pedro Sánchez ho alimenta encara que, fora de micro, tothom admet que és inviable que el PSOE accepti un referèndum perquè encara que el seu secretari general hi veiés el passaport a la Moncloa li costaria una escissió- està esgotada. De fet, el moviment de Podem i d'Albano Dante Fachín donant suport al referèndum si és un altre 9-N, per bé que pugui ser insuficient i en clau interna, va en la línia d'assumir la mort de la via pactada. Les entitats sobiranistes demanaran als partits posar fil a l'agulla, activar les campanyes amb totes les conseqüències i fixar ja la data i la pregunta per donar encara més versemblança a tot plegat.

Una de les crítiques que ha rebut el procés és que el lideraven polítics "segrestats pel carrer", en referència a unes entitats que són molt actives i que dupliquen o tripliquen en associats els militants dels partits. En alguna ocasió fins i tot les han formulades polítics o periodistes que, alhora, poden lamentar-se de fins a quin punt la política tradicional i la ciutadania es donen cada cop més l'esquena alimentant populismes com els de Trump o Le Pen. El carrer va donar a la Diada de 2012 un full de ruta a qui no el tenia clar (Artur Mas) i després li va demanar que posés les urnes encara que no es pogués presentar a les eleccions amb el format que ell volia. Ara, les entitats exigiran a Puigdemont i Junqueras que posin ja data i pregunta i que es mantinguin en la determinació de fer el referèndum per més amenaces que rebin. Els poders de l'Estat i els seus principals partits no són conscients de fins a quin punt estan alimentant (i blindant) aquesta tossuderia democràtica, de desenllaç incert, quan es neguen a llençar un flotador als que dubten. Quan se'n tornin a penedir ja serà tard de nou.