Un any més —i ja en van quatre— des de La Mira hem organitzat les jornades Miravisons a Juneda, un festival que va néixer en plena pandèmia i que vol ser el punt de trobada del fotoperiodisme fet a Catalunya. Són tres dies de taules rodones, jornades de formació, conferències, exposicions i per tercer any consecutiu, l'entrega dels Premis Miravisions, amb les categories de professionals i d'estudiants. Després de quatre edicions, m'atreviria a afirmar que el Miravisions ja s'ha consolidat avui dia en una referència imprescindible del periodisme gràfic català. I segurament en l'únic festival de fotoperiodisme que té com a marc territorial la nació completa: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Els Premis Miravisions de fotoperiodisme —dels quals en soc part del jurat com a cap de fotografia de La Mira— volen realçar la vàlua dels professionals del sector que treballen arreu dels Països Catalans, però també, tal com va recordar Emilio Morenatti durant la cloenda de les jornades, col·laborar amb el relleu generacional d'un ofici tan difícil com preciós.

Enguany al Miravisions hem tingut l'honor i el plaer d'acollir una conferència del mateix Emilio Morenatti, un dels millors fotoperiodistes del món. Català d'adopció des de fa lustres i guanyador de dos premis Pulitzer, entre altres importantíssims guardons aconseguits al llarg de la seva carrera on, per cert, any rere any, se segueix superant a si mateix, col·locant el nivell d'aquest ofici a un llindar més elevat.

Però al Miravisions 2023 també hem pogut comptar amb un dels més internacionals referents de l'art i la fotografia contemporània de Catalunya, com és en Joan Fontcuberta. O amb l'exposició retrospectiva d'una de les veteranes reporteres gràfiques més estimades d'aquest país, la Roser Vilallonga, guardonada enguany amb el Premi Miravisions d'Honor. De fet, al llarg dels pocs anys que fem el Miravisions, hem aconseguit que al festival també ens hi acompanyin fotògrafs que són referència mundial i de trajectòria inqüestionable, com Pilar Aymerich, Ricardo Garcia Vilanova, Sandra Balcells o Jordi Bartolí. Una feina ingent feta per l'equip d'una publicació com La Mira, que malgrat la seva humil entitat, treballa incansablement en pro de la cultura d'aquest país des del seu naixement, just ara fa cinc anys.

Per tot plegat em costa d'entendre com és possible que en cap de les quatre edicions del Miravisions, mai cap de les respectives conselleres de Cultura que hi ha hagut al Govern de la Generalitat de Catalunya durant els darrers quatre anys, hagi acceptat la invitació per assistir a cap dels actes que s'hi fan. No tinc cap dubte que ben segur no hi ha res de personal envers el Miravisions, de la mateixa manera que tinc la certesa que bona part de la responsabilitat d'aquesta deixadesa institucional es deu al menyspreu constant que rep el fotoperiodisme per part del gruix de l'àmbit cultural català. Un fet que contrasta —i també ho haig de dir— amb la magnífica acollida per part dels veïns i del mateix consistori de Juneda i el suport des de la primera edició de les jornades, per part de la Diputació de Lleida.

Com a mostra d'aquest menysteniment generalitzat cap al meu ofici, jo mateix ho he patit en primera persona aquestes darreres setmanes, després de patir un acte d'indigne censura a l'estat francès. Ara sí, censura, ja ho dic amb totes les lletres després de llegir les explicacions de la direcció del Visa pour l'image a la premsa, quan Jean François-Leroy, el director del festival, un dels més grans esdeveniments del fotoperiodisme a nivell mundial, va decidir fer desaparèixer les meves fotos que il·lustraven un míting del Front National amb Marine Le Pen, durant la projecció del meu treball sobre l'extrema dreta europea el passat 5 de setembre a Perpinyà.

Va ser un cop vaig fer públic els fets amb el darrer dels meus articles d'opinió a Nació, que la premsa nord-catalana de l'Indépendant en assabentar-se'n, m'entrevistà tot dedicant una pàgina sencera a l'assumpte. L'endemà ho faria la televisió pública France 3 o Le Monde. Dies més tard, la revista cultural Télérama també s'interessà pel meu cas, tot prenent nota de les meves declaracions, mentre rotatius com l'Humanité o el Libération, entre molts altres mitjans francesos, ja feia dies que en parlaven. Una atenció mediàtica a l'alçada d'uns fets intolerables, que contrasten amb la trucada que mai no he rebut ni de TV3 per informar-se sobre l'assumpte, ni tampoc de cap representant del Departament de Cultura, tenint en compte, a més, que enguany era l'únic fotoperiodista català amb espai propi al Visa pour l'image.

Potser és que Perpinyà els queda molt lluny malgrat ser una ciutat catalana, o qui sap si és perquè uns i altres segueixen menystenint el fotoperiodisme com una cosa que res té a veure ni amb la cultura ni amb l'art. I quan dic art, m'agradaria subratllar també, que les adquisicions d'obra de fotoperiodistes i fotògrafs documentals per part dels grans museus d'aquest país, segueixen sent quasi anecdòtiques, especialment quan els seus autors són vius. De vegades tinc la sensació que perquè es valori l'obra dels reporters gràfics catalans, has d'estar obligatòriament criant malves. I de vegades ni tan sols és així.

Algú dubta del valor cultural, polític, documental i artístic de les fotografies d'Agustí Centelles, Joana Biarnés, Josep Maria Roset, Antoni Campañà o de la nissaga Catala Pic i Català-Roca? Tots ells són morts i tots ells, en un algun moment o al llarg de les seves vides, van tocar el fotoperiodisme o la fotografia documental. Sense la seva obra, avui no podríem entendre bona part dels esdeveniments del segle XX a Catalunya, perquè van actuar com a notaris gràfics dels seus dies. És a dir, fent exactament el mateix que fem els fotoperiodistes que vivim i treballem al nostre país al segle XXI, massa vegades, sigui dit, de forma miserable i amb condicions econòmiques i laborals inadmissibles en qualsevol altra professió.