Ara que la paraula diàleg és el fil conductor de totes les reflexions -la pronunciava Carles Puigdemont després de sortir de la presó i també l'emprava Felipe González en una altra reaparició televisiva per analitzar el cas català-, és de rebut recordar qui estava al càrrec de l'anomenada operació diàleg en nom de l'Estat. Potser perquè mai va ser una estratègia feta des del convenciment, Soraya Sáenz de Santamaría va demostrar abans de l'1-O que la negociació amb l'independentisme no va ser una prioritat per a la Moncloa, com tampoc ho serà ara, pesada com resulta la digestió de la posició de la justícia alemanya. En plena cursa amb Ciutadans per assegurar el vot conservador, el PP no cedirà ni un mil·límetre. Malauradament, parlar amb el sobiranisme encara es paga car a Espanya.

Les visites de la vicepresidenta espanyola a Barcelona són avui estampes pretèrites d'una ficció alimentada només per carregar-se de raons. La voluntat de diàleg de Sáenz Santamaría sempre va ser fictícia: en els mesos que la Generalitat reclamava un referèndum pactat, només va despatxar amb interlocutors pensats per no sortir de la zona de confort. Cap gest arriscat, cap mà estesa al Govern. No es va concretar la pluja de milions anunciada per Mariano Rajoy amb focs d'artifici mediàtic i també va ser il·lusòria la seducció a través de la paraula. La número dos del govern espanyol no va voler fer-se una idea complexa de la realitat catalana. A Madrid han fet creure que l'independentisme desapareixerà per desgast i que n'hi ha prou aniquilant la cúpula per esfondrar la base. Una base, per cert, que encara no ha superat la frontera del 50%, un repte que no caldria desatendre.  

Faltada de sentit institucional i amb una posada en escena aspre, Sáenz de Santamaría ha tancat la porta a la solució política del plet català. Ho va fer en la campanya del 21-D, quan va vantar-se d'haver escapçat l'independentisme -posant en dubte la separació de poders- i hi ha tornat en les últimes hores, menystenint les esmenes de la justícia alemanya a la causa per rebel·lió. L'ús de vocabulari bel·licós i l'articulació d'un discurs maniqueu -"guanyarem nosaltres" és la versió actualitzada de l'"a por ellos"- evidencien una pobresa d'arguments que no casa amb la responsabilitat exigible a tan alta autoritat de l'Estat.

Tot i pilotar la carpeta catalana, la vicepresidenta espanyola va desaparèixer del mapa després de les eleccions del desembre, quan el PP es va convertir en un partit encara més perifèric de la política catalana. I tampoc va ser la veu de la Moncloa un cop constatat el revés alemany a l'estratègia judicialitzadora del procés. El fracàs de Sáenz de Santamaría és el fracàs d'una determinada manera d'entendre l'Estat. Des de la cuirassa de la convenció del PP a Sevilla es va mostrar segura -i desimbolta-, potser sense ser conscient que ha començat un lent i desgastant adeu. Si Espanya aconsegueix sortir del clot en què ha situat la política, ho farà sense el comandament de Soraya, inhabilitada com a veu de futur. Avui ja és més un problema que una solució.