Cada cop que hi ha rebombori a Palau -amb el consegüent ball de cadires al Govern- l’administració embarranca en un petit escull d’arena que, d’una manera o altra i encara que no en siguem conscients, també el patim tots plegats. Al cap i a la fi, quan hi ha relleus a les conselleries de la Generalitat hi ha temes a mig traçar que acaben a la paperera, projectes pendents d’executar que es congelen ad eternum o pressupostos penjats com un fuet que no s’arriben mai a executar. És el pa de cada dia per aquelles persones que treballen tant a l’administració com per a l’administració i que veuen com la feina de mesos se’n va en orris d’un dia per l’altre. Cal esperar que la roda torni a girar i que els càrrecs de confiança acabats d’aterrar en una conselleria, engeguin de nou la maquinària, aprenguin com funciona la casa i, en el millor dels casos, siguin com a mínim tan competents com la figura a qui substitueixen.

En part, aquesta situació és normal malgrat que no sigui desitjable. Moure un elefant tan gran com una conselleria, costa molt i té conseqüències. Sentireu a dir de més d’un funcionari, que com millor rutlla l’administració és quan hi ha vacants polítiques i la màquina va tota sola, cosa la qual no vol dir que no hi hagi d’haver directrius polítiques a l’administració, evidentment, sinó que qui en dirigeixi el rumb ha de tenir molt clar a qui es deu. I aquest, em temo, sí que és un problema, perquè no poques vegades hi ha qui pensa que deu el seu nou càrrec al partit que l’ha col·locat i no pas a la societat que té l’obligació de servir.

Fa cosa d’unes setmanes corria entre el gremi de periodistes el quadre de retribucions d'alts càrrecs i personal eventual del Govern actualitzat el passat setembre, on figuren els noms i els sous dels càrrecs polítics de la Generalitat. Són dades públiques on es pot veure des del sou del president (132.855€ anuals) passant pel d’un conseller (117.827€ anuals) el d’un responsable de l’oficina de l’expresident (108.760€ anuals) el salari d’un secretari general (93.905€ anuals) el sou d’un dels molts directors generals de l’administració (90.008€ anuals) el d’un responsable de gabinet (82.249€ anuals) o el d’un assessor (de 56.323€ a 72.021€). Són desenes de càrrecs públics ocupats per persones de qui cal pressuposar que ocupen tal responsabilitat per la seva vàlua i no pas per la seva fidelitat a un partit. Però malauradament, a vegades aquestes places tan ben retribuïdes són ocupades per persones que fa lustres que salten de cadira en cadira des de diferents llocs de l’administració i que no tenen res més a la vida per omplir el currículum que els llocs de feina lligats al partit polític de torn.

Aquests són els autèntics professionals de la política. Acostumats a salaris astronòmics que ells mai troben prou ben pagats -no són pocs els que diuen allò que a l’empresa privada es guanyarien millor la vida-. Però aquí no és on vull anar a parar i discernir si els sous dels alts càrrecs de l’administració s’haurien d’equilibrar a la baixa per anivellar-los als de la resta dels mortals, ja que crec precisament que hauria de ser al revés: que els sous del gruix de la societat s’equiparessin als dels càrrecs de l’administració, i no només els sous, sinó també les condicions de treball que es donen a la cosa pública.

Dic tot això perquè ara que per fi sembla que s’acaba la calor -segons anuncien els que hi entenen- i tenint en compte que aquest hivern pot ser llarg i cru, seria tot un detall que tots aquells que fa anys que viuen amb els còmodes sous de l’administració, però també totes aquelles persones que acaben de fer el salt a la vida del "càrrec de confiança", tinguin sempre present que es deuen a la gent que està a anys llum de cobrar un salari, que seguint les xifres que comentava a l’anterior paràgraf, multipliquen el salari mínim interprofessional de 14.000€ anuals miserables, entre 4 i 10 vegades.

Que mai no oblidin el fred que hi fa al carrer i què representa omplir el dipòsit, pagar la factura del gas, de la llum, l’escola bressol o omplir el cistell, per a totes aquelles persones que en prou feines arriben a final de mes. No fos cas que vivint amb la comoditat alliberadora d’aquests salaris, acabin tant desconnectats de la realitat que en lloc de fer política, involuntàriament, acabin sembrant antipolítica.