Ho vaig anunciar fa tot just una setmana i s'han confirmat els pitjors pronòstics. La debacle a la Copa s'afegeix al llarg i dolorós llistat de les nits negres del barcelonisme, juntament amb la del Metz a la Recopa del 1984, la final de Sevilla i la d'Atenes, el 0-4 de l'Sporting de Gijón i el 2-4 del Valladolid el 1987, un 5-0 a Santander amb Busquets fent karate o el 4-0 encaixat a Getafe en la competició del KO, que no només minimitzava el gol maradonià de Messi de l'anada sinó que a més burxava en l'agonia autocomplaent de l'era Rijkaard.

Més enllà d'un penal molt dubtós que ja forma part del menú habitual, d'un ampli resultat i del fet que un equip suposadament ultraofensiu i basat en la possessió faci només un gol en 90 minuts (i en temps afegit), l'enfrontament ens deixa algunes evidències i una reflexió delicada.

Com a certeses, que en els darrers anys el Barça se sent més còmode jugant els clàssics al Bernabéu i la segona, que l'equip s'ha entrebancat amb la mateixa pedra que la temporada passada: en una setmana ha llençat dues competicions a les escombraries, tal i com fer en l'últim curs amb Guardiola, en què després de dir adéu a la Lliga (1-2 a casa contra el Madrid) va completar el ridícul també a casa contra el Chelsea, tot i anar guanyant 2-0 i disposar d'un penal.

Ho dic amb previsió de caure eliminat novament de la Champions, en què, si es corroboren les previsions, un Milán atrinxerat firmarà la extremunció dels blaugranes. Per molt que ara Iniesti digui que posa la mà al foc per la remuntada. De foc, alguns culers en tenen ganes, de foc, però de foc nou, l'eterna temptació del cremar-ho tot com si fos una falla i de ressuscitar l'esperit del Motí d'Hesperia amb cada humiliant desfeta. L'1 a 3 també és una bofetada a uns mitjans massa eufòrics que babejaven parlant de reconeixements, rècords i valors.

Ja sigui a causa d'un esgotament físic difícil de justificar a aquestes alçades o per l'ambient sepulcral del públic –tan incapaç d'encoratjar l'equip en encaixar el primer gol com de treure un mocador en abandonar l'estadi- el cas que els homes de Roura es van veure impotents. Però el més dolorós de la derrota és que ens obliga a fer autocrítica i a reconèixer que, tret d'aquest meravellós oasi de cinc anys, el Barça no té el gen guanyador del Madrid ni del Milan (no parlo pas de final de cicle). Els rossoneri el tenen, per això han conquerit set orelludes i fa una setmana van destapar les vergonyes blaugranes malgrat ser un dels Milans menys competitius dels últims anys. Els blancs el van adquirir el 1953, arran de la irregular contractació de Di Stéfano, que els va permetre arrasar a Europa en una competició feta a mida de Santiago Bernabéu.

En el moment de la veritat, en les grans cites, el Madrid històricament sempre ha tingut més solidesa mental i més testosterona que el Barça. Els blancs van adquirir el gen vencedor fa 60 anys, el Barça amb prou feines el té des de l'arribada de Cruyff el 1988, amb excepcions tan llastimoses com el període 2000-2004. És un desavantatge de 35 anys massa gran. Com massa gran és l'avantatge (16 punts) d'una lliga que es farà llarga i rutinària si no queden més objectius pels quals lluitar.