El 27 de març va fer 300 anys de l’execució del general Josep Moragues per part de les autoritats borbòniques. Moragues és el símbol de la repressió borbònica, d’una violència i acarnissament inimaginables. El seu botxí Matas i Pujol, en una carta adreçada al ministre Vadillo, explicava que havia estat condemnat a ser arrossegat viu pels carrers per un cavall, degollat, esquarterat i posat el seu cap en una gàbia al Portal de Mar, l’entrada de Barcelona per la banda de mar, per a escarni públic. Un periodista francès, en la seva crònica de 30/03/1715, en donava més detalls. Moragues anava amb els peus lligats a la cua del cavall –perquè el cap rebotés llamborda a llamborda–, i no van haver-hi aldarulls ni murmuris. Li van tallar el cap amb un ganivet –en lloc d’una destral o una espasa–, com un animal a l’escorxador, i el seu cos el van escampar per diversos indrets.

La seva vídua, Magdalena Giralt, va estar empresonada durant tres anys. Un cop alliberada va iniciar un dolorós peregrinatge per a rescatar el cap del seu marit de la gàbia penjada al Portal de Mar, que no es va acabar fins al 6.03.1727. L’escarni va durar 12 anys. Fins i tot després de l’amnistia decretada pel Tractat de Viena (1725), encara va trigar dos anys perquè el marquès de Risbourg, capità general de Catalunya, retirés finalment el cap, cosa que va fer “sin publicidad, ni ruido” (Ordre de la Cort de Madrid de l'1 de febrer de1727). Però va deixar la gàbia i el rètol amb el nom del sentenciat i els seus suposats crims. Magdalena Giralt va haver de tornar a reclamar. La seva és una història de tenacitat increïble. Els tres anys a la presó no la van doblegar, com tampoc l’horrible mort del seu marit. Podia haver agafat por, o senzillament pensar que no hi havia res a fer, i exiliar-se amb el fill, però va decidir quedar-se i mantenir-se ferma fins al final per donar una sepultura digna al general Moragues i cessar el terrible escarni a què va ser sotmès.

Catalunya destaca per la proporció de figures de primer nivell en una pila de camps, però sens dubte els exemples de dignitat, resistència i èpica són esborronadors. Tenim herois i heroïnes per parar un tren. De vegades, però, caiem en el parany de confrontar els nostres herois i ens barallem discutint sobre el grau de patriotisme d’uns i altres. Literalment perdem l’oremus, i deixem de veure clar quin és el nostre objectiu. Enmig de debats tan vehements com inútils sobre qui és més patriota, fem ridícules comparacions entre Macià i Companys o Pau Claris i Rafael Casanova, per posar dos casos emblemàtics. Una versió ben actual d’aquest tipus de desorientació és la pretesa divisió entre CiU i ERC que apareix cada cop que el procés sembla que s’entrebanca, o no hi ha notícies fresques.

Amb l’acord sobre el full de ruta signat el passat 30 de març, i l’enèsima reacció visceral de Madrid, s’ha produït una revifada del procés de cara al 27-S. Però d’aquí quatre dies, molts comentaristes tornaran a entonar la cançó de l’enfadós, criticant el suposat partidisme dels principals dirigents independentistes, i el que faci falta per aconseguir audiència i notorietat. De fet, les eleccions municipals són a tocar. Molt probablement apareixeran noves tensions. Hi ha molt en joc, ni més ni menys que el futur del país a curt, mig i llarg termini. Per més que diguin, no podem desanimar-nos. Després de l’èxit del 9-N, tothom es mirarà amb lupa els resultats de les eleccions municipals a Catalunya. No tenim dret a defallir, i menys encara quan s’escau el tricentenari de l’execució del general Moragues.