Recapitulem: querelles, denúncies, insults. Els adjectius amb els que hem estat definits els independentistes ompliria pàgines senceres. Ni Josep Pla hauria estat capaç d’imaginar-s’ho. Motiu: voler decidir el futur polític del tros de terra on vius. També arriben propostes entranyables, com si enlloc de l’atzucac en el que ens trobem, fóssim a la piscina d’un hotel de cinc estrelles amb un dry martini a la mà, veient passar el núvols. Per exemple, aquesta setmana hem conegut que l’associació Portes Obertes del Catalanisme, que uneix pscistes i ex-uniodemocratianistes , proposa suspendre el referèndum i negociar amb l’Estat. Ens esperen dies de glòria amb aquesta associació.

Puntuals com la mona per Pasqua, els telepredicadors de la moderació ens acusen de degradar les institucions i d’anar, en definitiva, per un camí de “radicalitat”. Voler votar és ser “radical”? Exercir la democràcia denigra o eleva la democràcia?. Demanar la llibertat és ser radical? Des de quan? Habitualment, tot això és una cosa que els europeus donen per descomptat, com a part del seu dia a dia avorridíssim i gris. Més aviat al contrari. Ves i comenta-li tu a un europeu que no el deixes votar, a veure què li sembla i què opina de qui és el radical.

Els herois de la moderació i del seny, des de les chaise longues de la piscina, ens retreuen desobeir la legalitat espanyola, però, naturalment, no tenen en compte que la minoria catalana en el tauler de joc de l’Estat és irrellevant per canviar res. També solen posar-se molt nerviosos per les presses que tenim. 300 anys després, vàries dictadures pel camí, reiterats intents de genocidi cultural i encara amb aquestes presses.

Al final, jo he arribat a la conclusió que en el centre del debat polític actual hi ha el glamur. No oblidem que glamur ve de grammar, màgia, encanteri. Triem per exemple un representant, qualsevol de la tercera via. Ah! amics meus, tota una vida de sensacions sensuals, de milers d’entranyables encontres, de centenars d’insinuacions, de mesos i anys de negociacions on una mirada, un gest, un tancament d’ulls o un delicat creuament de cames, cruixint les sedes com eriçant els pèls, ho ha estat tot. Trobades furtives, pactes de matinada, xiuxiuejos a l’orella. La màgia de la negociació eterna i infinita amb Espanya, “pactar para seguir pactando”, el trepitjar del tacte dolç i suau de les catifes dels ministeris, la visió enlluernadora de les mitges de seda de les ministres, l’encanteri de les llargues cabelleres rosses de les diputades (per a les lectores, canviar-ho a masculí). Un món fascinant i equívoc, ambigu i evanescent. El poder, impúdicament voluptuós. Ara sí, ara no, ara una mica més, ara una mica menys, ara una punteta... ara res, ho sentim molt, tornin d’aquí vint-i-cinc anys perquè necessitem temps per federar-nos, i de pas deixin un parell de competències a la porta, gràcies i passi-ho bé. Les doles i llasses hores de la vida autonomista, un capvespre que es repeteix monòton i marmòtic, perquè el sol tornarà a sortir demà per les portes obertes del catalanisme i qui dia passa any, status quo empeny. Tant se val, però i l’estona tan agradable que haurem passat?

Per què embrancar-se a demanar la independència quan podem estar anys i anys gaudint de la vida glamurosa que ens ofereix el federalisme, altrament dit la tercera via? Sortir del balneari i de les bombelletes que fan pessigolles als peus? Deixar el massatge dels lobbys empresarials? Passar de llarg dels temples gastronòmics del Círculos varis i els seus dinars melosos i caramel·litzats? Però, i on anirien a parar, tots aquests senyors i senyores, amb el seus barnussos autonomistes? Porten tota la vida al bany maria, és el seu hàbitat natural, no sobreviurien en un altre. Fora de l’autonomia fa fred i ells necessiten el raigs uva de l’estatus quo que, generós, els encén la lampadeta de tant en tant.

Els senyors del balneari catalàde la tercera via diuen que treballen molt i s’esforcen i pateixen molt per trobar solucions. No en dubto pas, porten anys i anys esforçant-se i desgastant-se per nosaltres. Una vida de sacrificis i privacions. Per mi, que descansin. En el meu nom no cal que ningú es prengui la molèstia de negociar res de la Constitució espanyola. Moltes gràcies.