Què més ens cal per adonar-nos que el malestar que acumula la societat catalana està arribant a un extrem difícil de suportar, de conseqüències imprevisibles? Les classes mitjanes i treballadores del país no poden més. Vivim en un estat formalment dit del benestar que en realitat s’hauria de batejar com del malestar permanent. I tinc la impressió que el got és a punt de vessar. Però en quina direcció vessarà? Construcció o desconstrucció nacional? Revolta democràtica o populisme autoritari? El futur està en joc i de món és incert. No estic segur que la voluntariosa aposta del PSC per qui dies passa any empeny sigui suficient.
El col·lapse crònic de Rodalies i de la mobilitat exigeix una vaga general. L’educació exigeix una vaga general. La sanitat exigeix una vaga general. El sector primari exigeix una vaga general. L’abús fiscal exigeix una vaga general. L’habitatge exigeix una vaga general. L’estat de les infraestructures exigeix una vaga general. La pressió fiscal exigeix una vaga general. El dèficit fiscal exigeix una vaga general. L’estat dels serveis socials exigeix una vaga general. Les execucions pressupostàries estatals exigeixen una vaga general. El mal finançament crònic de l’autogovern català exigeix una vaga general.
Hi ha, en realitat, una dotzena d’àmbits que reclamen una resposta ciutadana radical o el poder polític madrileny no farà res. I la vaga general és una manera clàssica —i legítima— de respondre a la indiferència crònica. No sé si calen dotzenes de vagues sectorials: segurament amb una de ben feta faria millor efecte i assenyalaria amb més precisió on som. Posaríem en relleu a propis i estranys que l’Estat està destruint els país dels catalans. Evitaríem així protestes improvisades i sectorials que fan visibles malestars parcials, però que no expressen prou el malestar global del país i la desconsideració a la qual està sotmès. Tinguem en compte que la protesta fragmentada desgavella la productivitat i irrita el vincle entre parts diverses de la ciutadania. Els agricultors saben com n'és de fàcil prometre, desactivar i deixar passar.
En síntesi: les classes mitjanes catalanes —eix vertebrador de la Catalunya contemporània— estan suportant una pressió extenuant sobre el seu poder adquisitiu, la seva estabilitat i el seu horitzó vital. I això és manifesta especialment en el conjunt dels serveis públics, però també les rendes familiars. Per tant, tinguem en compte que la pressió extenuant que pateix Catalunya no és només una suma de problemes sectorials conjunturals, és sobretot el resultat d’una erosió sostinguda, que dura dècades, consentida i sovint premeditada per la política espanyola, amb l’aparell estatal al capdavant. Només l’envergadura del col·lapse els ha obligat a acceptar que hi ha un problema a Rodalies. Només l’envergadura del problema ha obligat un secretari d’estat a instal·lar-se a Catalunya per dir el que ja sabem i assegurar recursos i solucions que fa vergonya que no s’hagin aplicat i que sabem que deixaran d’aplicar-se així que el problema deixi d’estar en primera pàgina. El model colonial continua vigent.
Amb el rerefons polític actual és impossible dinamitzar l’economia, donar veu als emprenedors i reforçar l’estat del benestar. És impossible avançar amb una política dedicada a posar pedaços, amb un Parlament català fragmentat i autoreferencial, amb un Parlament espanyol caïnita i endogàmic, i amb partits catalans tancats en si mateixos i encara més caïnites que els espanyols. És impossible construir el país que la majoria desitja si es combat el populisme amb receptes que s’hi assemblen.
En el cas català, no es pot avançar si les classes mitjanes viuen fiscalment estructuralment hiperexigides i institucionalment desateses. La història és inequívoca: quan el benestar retrocedeix, el populisme troba el terreny adobat per avançar. En definitiva, no traurem el país de la tensió quotidiana sense identificar el problema real, centrar-lo i afrontar-lo amb contundència, sentit de comunitat i voluntat d’estat (és a dir d’autogovern real).
Contundència vol dir una vaga general o allò que proposin els líders. El que és segur és que no vol dir el batibull de propostes disperses que emergeixen de les formacions nacionals catalanes.
La tensió que viu Catalunya no és accidental. Respon a la lògica d’un sistema que no va ser concebut per distribuir poder polític real, sinó per acomodar-lo dins una unitat predefinida. Quan l’estat del benestar s’estreny, la Generalitat és la responsable visible, però no controla les eines per resoldre els problemes. No controla els impostos, ni els distribueix. És un organisme especialitzat a reclamar però no en decidir. És aquí quan es fractura el contracte social.
Recorden la gran tensió que els partits estatals veien en les famílies catalanes quan el Procés; ara, mentre les protestes siguin les que són, algú es pensa que els preocupa especialment la tensió que provoca en cada ciutadà o família el dèficit de serveis. Allò anava d'independència, això d’ara, de moment, va de vida quotidiana. Poca gent discuteix el marc institucional. Per l’Estat, doncs, això és qui dies passa anys empeny. És resolt amb l’actitud tradicional: quatre promeses i ja està. Mentre mantinguem l’aportació fiscal i els deixem manar cap problema. Envien un secretari d’estat i deixem que la consellera de torn pagui els plats trencats i llestos. Model colonial. Tot és qüestió d’anar fent.
El drama és que tot això emboira la idea de nació. Encara hi ha polítics independentistes d’esquerres que diuen voler la independència, però es dediquen tant com poden a difuminar el projecte nacional. A hores d'ara ja hauríem de saber que, en el cas català, eix social i eix nacional són indestriables. I també hauríem de saber que les esquerres espanyoles no resoldran els mals socials de Catalunya perquè ignoren —i dificulten— l’eix nacional, tant com podem i com han fet sempre.
Els líders sobiranistes haurien d’expressar amb claredat que el conflicte nacional i el malestar social són dues cares d’un mateix problema. O estan fent el joc a l’enemic. És una insensatesa continuar confrontant eix social i eix nacional dins de Catalunya, o dividir dretes i esquerres sobiranistes mentre s’aposta per aliances electorals amb l’esquerra espanyola.
És un error històric repetit massa vegades i amb resultats, gairebé sempre, negatius. Pactes conjunturals, els que calguin. Però les aliances estratègiques exigeixen compromisos democràtics tangibles que mai s’ha donat. L’experiència ensenya. A l’esquerra espanyola, al final, sempre preval el posicionament nacional espanyol. Les esquerres espanyoles s’han declarat favorables als drets nacionals de Catalunya tantes vegades com els han negat en la pràctica.
Entenguem-ho: el sostre social de Catalunya està condicionat pel sostre nacional i competencial vigent. I les esquerres espanyoles no estan disposades a modificar un model institucional insuficient i retardatari; o sigui no són favorables a consentir una Catalunya desplegada a través d’un model de benestar robust, una nació realment autogovernada i un estat propi eficaç i democràtic. Separar eix nacional i eix social és un error estratègic de gran dimensió. És retòrica desmemoriada que, en la pràctica, reforça l’espanyolisme —sigui del color que sigui— i alimenta el populisme.
Els múltiples problemes que afecten Catalunya tenen com a causa principal un marc institucional caducat, excloent i sectari. No tenen solució sense un marc institucional nou i democràtic. No tenen solució reduint la política catalana a una confrontació de classes interna. Si es permet que s’aprofundeixi encara més la deterioració de la qualitat de vida de les classes mitjanes i treballadores es dissoldrà davant dels nostres nassos, el model de societat i d’identitat històric que els catalans hem construït al llarg del temps.
I la causa principal de tot plegat és el batibull d’interessos particulars, parcials i estrets que articula i defensa l’estat espanyol, les seves institucions i els seus dirigents. Anem amb compte a no saber posar el focus en el problema. El problema de Rodalies és l’estat, i en tot cas la nostra passivitat. I la solució no està en mans d’una aliança electoral de les esquerres espanyoles, sinó en una aliança estratègica decidida i sòlida del sobiranisme democràtic català.
El sobiranisme català és nacional, social i democràtic o no és. És una palanca de transformació nacional al servei de l’avenç social o no és. No oblidem que la història demostra quan l’esquerra espanyola parla de nació, excepte contades excepcions, parla d’una altra nació, i que quan parla d’estat parla d’un altre estat.
Acords tàctics amb l’esquerra espanyola, els que siguin possibles. Però l’únic acord estratègic a favor de l’avenç social de Catalunya és entre els partits sobiranistes catalans. Per sortir del pou social cal unitat estratègica i transversalitat interna. Els pactes externs són necessaris i positius, però sempre que no reforcin espanyolismes intransigents amb els drets nacionals, socials i democràtics de Catalunya. I les esquerres espanyoles, així en general, en mantenen moltes d’intransigències. Cal insistir-hi: tot el que fragmenta l’independentisme, tot el que confon adversaris interns, tot el que emboira un projecte nacional coherent va en contra del benestar del país i de cadascuna de les persones que hi viuen.
La vaga general que el país acabarà fent —com altres que la història ha conegut— no naixerà de la retòrica preelectoral. Naixerà de la voluntat d’una ciutadania farta de problemes socials i de desunió política. Arribarà quan cada problema particular encaixi en un diagnòstic compartit i en un projecte de país on se sentin representades les classes mitjanes i treballadores, l’empresariat productiu, la vella i la nova economia, professionals, jubilats i joves.
Que la faci contra el veritable adversari -l’Estat- depèn de nosaltres mateixos.