La tragèdia de dies enrere ha tornat a treure de l’armari el club de vells amics de la llengua catalana que campen per l’estat espanyol i que tants honors reten a aquell article de la Constitució que estableix un “especial respecte i protecció” per a les “modalitats lingüístiques”. A la frase “avui no és el dia de parlar català”, que va ressonar amb força dies enrere, hi ha resumits tots els colors de l'aversió històrica a la nostra llengua, en sintonia íntima amb aquell clàssic encantador, “los catalanes hablan catalán para joder”.

Molts conciutadans amb vocació ponderada insisteixen que aquestes reaccions són aïllades, cosa de quatre nostàlgics del franquisme, i encara que puguem tenir la tendència a donar-los la raó, la prevenció salta pels aires davant de l’espectacle vist aquests dies a les xarxes i més enllà. No, no sembla que estiguem parlant de comportaments residuals, amics, sinó de reaccions de ciutadans ben normals, que sincerament i raonadament consideren que el català pot ser una llengua tolerable (mai apreciada o sentida com a pròpia) per tal que alguns la parlem a casa amb la tribu o per fer cargolades populars, però no pas per oficiar actes institucionals solemnes amb projecció internacional.

Que no s’hagin pogut estar de ficar la llengua pel mig quan teníem quinze morts al damunt de la taula és un detall simpàtic que recordarem quan algú ens digui que hem de deixar-nos de ximpleries i de nacionalismes i dedicar-nos a “les coses que de debò preocupen la gent”. Més aviat tot apunta que no era “el dia” d’atiar excitacions lingüístiques quan teníem un país en dol.

Parlar de tot això és molt pesat, però fa gairebé quaranta-dos anys que va morir Franco i és més esgotador encara, i més desesperant, i decebedor, constatar que certes inèrcies antigues perviuen i que les coses no han anat com la majoria de catalans confiaven. No sóc un apocalíptic d’allò que ara se’n diu “règim del 78”, crec que les coses no es van fer tan malament com alguns les pinten si considerem d’on veníem i si veiem com altres països de més a l’est van resoldre certes transicions.

No vaig votar la Constitució perquè tenia 14 anys, però sempre he trobat comprensible que el gruix dels catalans ho fessin (el 90,5% amb una participació del 67,9%; xifres que cal recordar). Però prop de quatre dècades després, quan encara esquitxen la premsa notícies sobre ciutadans multats a El Prat o diputades valencianes aturades per parlar català (si mai hi hagués un cas a la inversa, que costa d’imaginar, ens cauria el món a sobre), la sensació de fracàs polític i educatiu en aquest terreny pren cos, així com la percepció que l’estatus de cooficialitat és de vegades pur folklore. Escric aquestes línies a Eivissa, illa d’alguns dels meus ancestres, i tot plegat es constata aquí amb un punt més d’èmfasi.

Sí, fracàs educatiu amb totes les lletres, perquè els nens de tot l’estat espanyol hi haurien de créixer amb el mapa de les llengües del seu país ficat al cap, amb les corresponents variants dialectals ben clares i sense demagògies. D’aquesta manera, quan quatre falangistes aragonesos fessin campanya per l’esperpèntic i denigrant “chapurriau”, com està passant aquest estiu, la gent normal, la bona gent aragonesa i espanyola, no tindria dubtes i replicaria que la llengua de la Franja és el català d’igual manera que els austríacs saben que no parlen austríac sinó alemany. Però l’Estat tolera, i fa l’efecte que ho fa fregant-se les mans, la confusió i la desinformació. Com sabem, no ha mogut gaires dits per desacreditar el secessionisme lingüístic al País Valencià, on s’ha fet més mal: l’opció diferenciada de català i valencià figura a webs ministerials, a la de la Casa Reial… Ja està bé que la llengua molesta es trossegi. És això, oi?

No fa gaires anys parlar d’aquestes coses equivalia a ser titllat de nacionalista. Quina mandra. Era més agraït anar de cosmopolita, on vas a parar. Però ja hem après que acusar algú de nacionalista és allò que fan les nacions ja reconegudes amb les nacions que aspiren a ser-ho. La llengua, tothom ho sap, és material sensible, situat a la base de les motivacions col·lectives dels pobles. I és així, per coses com aquesta, i algunes més, que som on som en aquest moment precís.