És possible que el principal problema de l’independentisme no sigui ara mateix lluitar contra Espanya, ni contra els partits unionistes, ni contra la meitat de catalans, o una mica més, que el 21-D va votar opcions no independentistes. No, el gran maldecap de l’independentisme, o millor dit de les cúpules independentistes, és fer entendre al gruix dels independentistes que la independència en aquests moments és impossible. Que la república no és precisament a punt de desplegar-se, i que és molt probable que en un futur no gaire llunyà estiguem tots parlant novament de traspassos de competències, de pactes fiscals, de reconeixement del caràcter nacional de Catalunya i, potser, de reformes constitucionals i de nous estatuts. Amics, com deia el savi Sandro Giacobbe, la vida no l’he inventada jo. I castigar el missatger fa lleig.

L’independentisme va viure, en els darrers mesos del 2017, un triomf simbòlic (1-O), una derrota severa (27-O) i, tot seguit, una nova victòria que li va permetre salvar els mobles (21-D) i que, després d’una sèrie de giragonses, ha après a valorar i protegir. Ho celebro. I potser ara que Clara Ponsatí ha dit, amb paraules força crues i lapidàries per cert, allò que se sap a molts despatxos des de fa temps, comença a ser hora d’anar trencant certs tabús, de deixar llast de mica en mica i de superar la melangia per allò que semblava que podria haver estat i que no va ser. Només ho semblava. I no es pot viure en un estat d’ansietat permanent per una fita que no tens a la vista. O acabarem malament, i ara parlo en termes intel·lectuals.

Ja sé que tot això pot resultar depriment per a molts lectors, però més trist és viure en la fantasia, en una ficció alimentada diàriament per la teva bombolla mediàtica favorita, que et diu el que creu que desitges escoltar per tal que no canvis de capçalera, de dial o de perfil de Twitter. L’independentisme, una opció política que ve de lluny i que té un poderós substrat argumental, no ha sigut mai això, una realitat paral·lela. Precisament perquè venim d’on venim, molts no volem veure l’independentisme embolicat en l’il·lusionisme, sinó refent-se i construint nous discursos i estratègies després del trauma.

Perquè, tornem-hi, una república catalana només seria possible, essencialment, a través de tres vies: un referèndum pactat que ara mateix no s’albira, una secessió unilateral per la qual caldria moltíssima més gent, i encara una tercera, la implosió del sistema, de l’Estat espanyol, a l’estil de la URSS, que ara mateix sembla llunyana encara que arrufem les celles quan escoltem parlar Niño Becerra. Potser sí que qualsevol dia passa alguna cosa, un accident, qui sap. En el món modern cap canvi dràstic sembla impossible. Però, esclaf, basar els nostres actes col·lectius en aquesta hipòtesi fa de mal receptar. Tampoc tinc clar que aquest tercer escenari sigui gaire llaminer.

Hem arribat, per ara, fins aquí, i els partits independentistes haurien d’anar parlant més i més clar a la gent, encara que això els costi encaixar la indignació o la deserció. I vet aquí el problema: ser els primers a fer-ho es paga car i s’obre el camí perquè siguin els següents els que, apel·lant teatralment a la claudicació dels seus rivals, s’apugin al carro i en treguin rendiment electoral. És la versió post 27-O de la cursa de cotxes davant del precipici, ara desaccelerant en lloc de prémer gas. Poc èpic, certament. Una maniobra delicada i compromesa, però necessària. I, no hi donem més voltes, inevitable.