Pel que es veu i se sent, ha arribat el gran moment. El moment de prendre les decisions que es van determinar amb la convocatòria de les passades eleccions al Parlament, amb la redacció dels programes de les forces que més bons resultats hi van traure i amb el pacte de governabilitat, conseqüència de la voluntat majoritària dels votants. El moment del punt de transgressió. De concretar una consulta al marge de la intransigència legal espanyola o de convocar unes eleccions plebiscitàries que puguin significar la proclamació democràtica de la independència. Ha arribat, també i doncs, el moment de les verdes i les madures. El moment de prendre del tot partit. Dels canvis de directors de diari, del gir de tendències en enquestes interessades i de llegir la Història de la Vanguardia, del gran escriptor de referència de Màrius Carol.

La pena i el neguit és que les reflexions en els grans moments sempre són condicionades per la pressa. Té més raó que tots els sants del santoral Artur Mas quan afirma que Catalunya necessita estructures d’estat abans de prendre les grans decisions. Una agència tributària que possibiliti el primer dia la recaptació solvent dels impostos perquè després puguin ser redistribuïts sota criteris d’equitat i de justícia. I no com ara. Una diplomàcia que permeti que el nou Estat català, en el moment que es defineixi, compti amb les complicitats internacionals necessàries per no quedar a la intempèrie i obert en canal. Una premsa que respongui als criteris de mercat; és a dir, d’acord amb les diferents sensibilitats que ara expressa la societat catalana. Que s’acordi amb la voluntat majoritària, per arriscada que sigui, i no amb la minoritària, que predica les mil i una calamitats contra el pecat secessionista.

És aquest darrer un aspecte desajustadís i preocupant. Afirmen els trons de l’unionisme que TV3 és “una fàbrica de separatistes”. La fàbrica són ells. La Televisió de Catalunya es limita a interpretar la realitat com la veuen la majoria dels seus espectadors i no els ultramuntans. Però les audiències de tots els canals junts de la televisió pública catalana no arriben ni al 18 per cent del total. I la resta és “España y su Constitución”. Salvem la ràdio, sí, que no distorsiona tant la realitat social ni la vol condicionar contra la lògica de les majories. Visca RAC-1 i Catalunya Ràdio, lògiques i complementàries. Però i la premsa de paper? Diuen que encara és la que marca tendències i alimenta tertúlies i contertulians matiners. Aquesta premsa respon a la realitat majoritària del país o ha pres partit per l’opció que, segons les tendències, és minoritària? Què farà en aquest pròxim 2014, ara que s’acosta el gran moment? Són conscients els seus lectors de les dosis de manipulació que rebran amb aparença d’honestedat? Això de les estructures d’estat hauria d’haver començat a definir-se i a concretar-se fa molt més temps.