El gran silenci

«El que passa no és pas curiós, és fruit d'una estratègia sistèmica que no es pot permetre ciutadans i ciutadanes lliures i feliços»

18 de gener de 2019
Els darrers dies han estat força reveladors. A Girona s'han portat a terme setze detencions de persones de l'entorn independentista. Carmen Maura ha dit en una entrevista que els catalans no necessitem els diners perquè ja en tenim prou. Gairebé en paral·lel l'assemblea extremenya -amb l'únic vot en contra de Podemos- aprova una nova aplicació, més àmplia i dura, del 155 a Catalunya.

No deixa de ser curiós que una actriu considerada de la progressia espanyola que no s'ha manifestat en contra de la repressió a Catalunya i a l'Estat i a favor de la llibertat d'expressió ni en contra del rescat dels bancs ho faci contra «els catalans».

No deixa de ser curiós que el parlament d'Extremadura, que pateix una taxa d'atur molt per sobre de la mitja espanyola i un atur juvenil 20 punts per sobre de la taxa mitjana a l'estat, faci de Catalunya el seu problema.

No deixa de ser curiós, també, que les detencions s'hagin fet sense ordre judicial, de paisà i de forma arbitrària i coincideixi, com a cortina de fum, amb les detencions de membres d'una trama corrupta de l'Agència Tributària a Galícia.

Tot plegat dies abans de la revisió de la sentència d'Altsasua i abans del judici a la democràcia que representa el macrojudici a membres de govern i líders socials independentistes, però també dies després del pacte de la ignomínia a Andalusia. Tot plegat un munt de coses, aparentment inconnexes, aparentment no formen part d'una mateixa seqüència però el nexe és clar: la pèrdua de drets i llibertats ja fa temps que està en marxa però el problema és el gran silenci, el suport social que té realment basat en la por a perdre l'estabilitat.

La crisi financera que va esclatar l'any 2007 està en l'origen. Aquells que es beneficien de què la majoria paguem -allò de qui paga mana és poc realista-, els que han rebut rescats milionaris i tenen el poder de regular el mercat i canviar governs van decidir que s'havia acabat l'estat del benestar i que calia acabar amb les llibertats i els drets socials. Es va perdre nivell econòmic, es van precaritzar els llocs de treball, es van començar els desnonaments massius... la por es va instal·lar en les classes populars.

La llibertat d'expressió i la democràcia són les grans perjudicades. Contra la por s'ofereix més seguretat i, el discurs únic afirma que aquesta seguretat només s'aconsegueix amb la repressió i pèrdua de llibertats. Perquè han estat els culpables de la crisi no ja els grans bancs, no les grans empreses, no la corrupció i la mala gestió sinó la diversitat, la migració, les dones, les persones LGTBI... els grans perills de la societat no és la pobresa, és la diversitat, la llibertat, l'equitat.

Aquest és el gran triomf del sistema, un relat que criminalitza la solidaritat i fa herois els grans insolidaris. Un relat que cala a fons, la por sempre cala a fons, i fa que veiem la víctima com a botxí. La pregunta que va fer Sergi Sabrià al Parlament de Catalunya és força clarificadora: «Li sembla normal que quan parlem de presos vostès riguin? A mi no». I en aquest ordre de coses, un poble que clama al carrer per la seva llibertat i pel manteniment de drets i llibertats és un poble incòmode, és un poble antisistema. Un teixit social fort i solidari és perillós. Una persona que pensa és tòxica.

El que passa no és pas curiós, és fruit d'una estratègia sistèmica que no es pot permetre ciutadans i ciutadanes lliures i feliços. Riurem, si, però dels poderosos no pas de qui pateix i.... no callarem!